אניול, A Mulungu in the USA

Hamburguesas

2009-02-06T06:56:00.005+02:00

Aunque el origen de la hamburguesa se encuentra lejos del continente americano, el formato con el que ahora la conocemos nació en Estados Unidos. En qué parte exactamente sigue siendo una incógnita. Charlie Nagreen (1885, Seymour, Wisconsin), Menches brothers (1885, Hamburg, New York), Fletcher Davis (1880s, Athens, Texas), Louis' Lunch (1900, New Haven, Connecticut) o Dyer's Burgers (1912, Memphis, Tennessee) son algunos de los autoproclamados inventores de la comida rápida más famosa. Naciera donde naciera, se extendió por todo el país y es la comida rápida más popular por excelencia.

Sabiendo que no sería lo mejor para nuestras figuras, Lien y yo decidimos encontrar la mejor versión que podíamos encontrar en California. Dos ganadores se llevaron el premio Pie’n’burger y In-n-Out. Pie’n’burger es uno de los bares que uno tiene en la cabeza después de las muchas pelis de Hollywood que ha visto. Barra alargada con viejos taburetes, y mesas rodeadas de mezclas de sofás y bancos. Como su nombre indica, básicamente sirven hamburguesas y pasteles. Fue ahí donde comimos, en más de una ocasión, la que nos pareció la mejor hamburguesa. Su secreto: el bacon crujiente, la tiera hamburguesa y la saltita.

In-n-out es la que nos pareció la mejor de las cadenas. Lo más curioso que tiene es que tiene productos que o se encuentran en el menú. El primer día vimos que había gente comiendo unas patatas con una salsa rosa, cebolla y queso fundido. Aluciné con la pinta increíble que tenía, así que pregunté a la mesa contigua. Ellos nos contaron las palabras mágicas. Al pronunciar las palabras animal style, la hamburguesa o patatas llegan enriquecidas con una salsa secreta registrada por la cadena. Si nunca venís por esta zona, os recomiendo que no olvidéis estas palabras…

30 days with Lien

2009-01-13T09:21:00.005+02:00

Although I didn’t update my blog lately, I got plenty of ideas of what to write about. Spending the holidays in the US with Lien –for these who don’t know her yet, my girlfriend- has been really inspiring. Los Angeles, the hamburgers, the television, Hollywood, the supermarkets, Las Vegas, the tips, the university, the parade in Pasadena, the JPL, the Huntington library and gardens, Rodeo Drive, … So much that I cannot condense it in one simple entry in my blog. The fact that it was Lien’s first visit to the States, it remembered my astonishment for many small differences that one experiences when arriving from Europe. We also discovered things, places and new experiences together. In the end, although far from friends and family, I really enjoyed our great holidays. I hope that all of you also enjoyed these days, that you finished 2008 in the best way and started 2009 even better. Happy New Year!!!

Coneixent tradicions

2008-12-11T09:24:00.012+02:00

Any 1620. Un grup de colonitzadors arriben al Nou Món (concretament a la costa de Massachusetts) des d’Anglaterra amb el vaixell Mayflower. Arriben durant el mes de Novembre, amb el propòsit d’establir la Colònia de Plymouth. Com més tard passaria a les tropes de Napoleó a Rússia, el fred els enganxa per sorpresa i del centenar que eren només en sobreviuen la meitat. La resta sobrevisqueren gràcies a l’ajuda i els aliments proporcionats pels natius de la zona, els indígenes Wampanoag. Un any més tard, el 1621, estant la colònia ja estava ben establerta, amb motiu de la primera recolecta i de l’aniversari, el governador va decidir compartir la collita amb els indis que els havien ajudat. Fou així com proclamà "un dia per a donar gràcies al Senyor per a que poguem gaudir de manera especial després d’haver recollit el frut del nostre treball”.

Any 2008. Tot i que els indis les han passat canutes per a poder seguir vivint en aquest país (això és el que he après dels westerns), se segueix celebrant la tradició el quart dijous de cada novembre amb el nom Thanksgiving day. I va ser ni més ni menys que 388 anys després de l’aconteixement, que vaig viure el meu primer dia d’acció de gràcies. La Gabriela i en Nico ens van invitar a casa seva i hi vaig anar amb l’Amàlia, en Pablo i la Giuglia, que m’estaven visitant. Com mana la tradició, varem menjar, a part d’amanides vàries, purès i verdures, un gall d’indi enorme que en Nico i en Moritz es varen encarregar de cuinar seguint cuidadosament la recepta que varen trobar amb l’ajuda del Google. Varem menjar, i menjar, i menjar, i veure, i menjar, i menjar, i parlar, i menjar, i menjar... I varem acabar com les bones festes mereixen: amb la panxa plena i riures i bones converses.

__________

PS: Explicació més detallada de Thanksgiving day a, com sempre, wikipedia :)

PS: A la foto, la Gabriela, en Nico, en Pablo, l'Amàlia, la Giuglia i la cuida del gall d'indi. A la foto sembla petit, però us prometo que era MOOOLLLLTTT gros!

Qué regalo...

2008-11-09T07:09:00.000+02:00

El ayer viernes me sorprendió con un regalo extraordinario. Cary y Salvo, dos estudiantes de doctorado, me dijeron que iban a un concierto cerca de Hollywood. Aunque no conocía al cantante, apetecía oír música en directo así que no me costó mucho apuntarme. Charla y risas durante el trayecto, llegar, sentarse en las butacas del pequeño teatro sin saber lo que venía. El principio no fue muy excitante. Un tipo depresivo disfrazado de conejo empezó a utilizar una serie de máquinas para hacer un poco de musiquita. A los cinco minutos me estaba preguntando si toda la noche sería así… Pero mi suerte, y la de todos los espectadores, cambió. El cantante desconocido –para mi- entró y con su naturalidad sedujo al reducto de gente que había, sobretodo cuando gravó en directo la batería y el piano para acabar cantando y tocando la guitarra encima de lo que había gravado. Muy muy bueno. Por cierto, su nombre es Jon Brian, conocido por hacer formar parte de peliculas como, por ejemplo, Eternal Sunshine of the Spotless Mind. Si toca en vuestra ciudad, no perdáis la oportunidad y disfrutad del espectáculo! Y yo, seguiré los pasos de Cary y Salvo. Sin duda, tienen buena idea de cómo aprovechar los viernes por la noche.

Primer Pas

2008-11-07T04:47:00.008+02:00

No oblidaré la nit del 4 de novembre de 2008. Obama ha sabut, durant totes les eleccions, introduir com no recordo les emocions en el discurs polític. I el discurs que va fer coneixent la victòria sobre McCain en va ser un exemple més. La il•lusió que ha generat amb el seu missatge l'ha portat a ser el 44è president dels EE.UU. Esperem que la seva retòrica, els seus valors, la seva determinació i la seva habilitat per rodejar-se de gent important plasmin el seu missatge en la seva acció. Com bé diu dir ell, aquest només ha estat el primer pas.

Ernie's Al Fresco

2008-10-29T04:35:00.001+02:00

En mi segundo día en Caltech, una secretaria del departamento de Recursos Humanos, Renee Soriano, me contó que una opción de comer bien y barato era la camioneta de Ernie. Mi reacción, creo que normal, fue pedirle que repitiera su último comentario. Lo había oído bien. Se ve que había un hombre que se paseaba cada día por el campus con su restaurante móvil. Tal era mi curiosidad que este mismo día decidí descubrir el que, según el comentario de Renee, era una institución.

Después de esperar ante una cola enorme de estudiantes y trabajadores llegó mi turno. Tan perdido estaba ante la infinidad de platos que ofrecía, le pregunté, en español, qué me recomendaba –no se me da muy bien escoger un plato en menús que tengan más de cinco opciones-. El hombre, muy simpático, me dejó probar tres hasta que finalmente me decidí por las quesadillas de pollo. Además, me dijo que por ser la primera vez que iba, no tenía que pagar. ¿¿Como?? No, Ernie, por favor, cóbrame. ¡Que no! Primeras veces, cumpleaños o graduaciones van a mi cuenta. Así que me fui sin pagar la primera de las muchas veces que fui y que iré a comer en Ernie’s.

Lo más curioso es que Ernie no tiene nada que ver con la universidad. Decidió hace más de veinte años montar una camioneta y pasearse por el campus de la facultad vendiendo menús. La perseverancia y el carisma han hecho a Ernie, muy merecidamente, todo un símbolo del campus de Caltech. Si nunca llegáis a cruzaros con su camioneta, no os perdáis la milanesa de pollo. ¡¡¡Está buenísima!!!

Yes we can

2008-10-12T19:06:00.005+02:00

Suposo que molts de vosaltres ja ho coneixeu. Però per si de cas, no us perdeu aquest video. A mí em posa la pell de gallina... Quan el veig, com quan veig el missatge de l'Obama, tinc la sensació que estic vivint un moment històric... Yes We Can!

Mesures...

2008-10-05T03:32:00.009+02:00

U de gener de 2002: després d’haver crescut amb la pesseta, arriba l’euro. Dos mesos més tard, encara més traumàtic: la pesseta deixa de tenir vigència. Més Enllà de les pujades de preu -que no és el que m’ocupa-, es respira l’estrès per a reconèixer el que ens demanen per a qualsevol cosa. Calculadores, taules de conversió, el truc de multiplicar per mil i dividir per sis, ... La gent pateix en cada una de les transaccions diàries a les que tan acostumats estem. Encara ara, alguns com jo no han aconseguit desempallegar-se de l’antiga moneda...

Aquells records semblen només la punta de l’iceberg del que està resultant la meva arribada als Estats Units. Com aleshores, he de passar els preus en dòlars a euros (o pessetes :S). La diferència és que aquesta no és la única “vara de mesurar” que he canviar... Mesuren la temperatura en graus Fahrenheit en comptes de fer-ho en graus centígrads (C=(F-32)*5/9), pesen en lliures (una lliura = 450 grams aprox), mesuren distància en milles i l’altura en peus... Així que si retrocediu sis anys i mig enrere i recordeu la sensació de perduts que vareu tenir, la dividiu per sis i la multipliqueu per mil, sabreu el que sento quan em toca llegir una temperatura, indicar el meu pes, comprar una coca-cola, ...

PS: La foto, molt bona, copiada de la pàgina d'en Sala-i-Martín

24

2008-09-27T04:06:00.003+03:00

I was supposed to be in Pasadena on September 21st but, as you already know, I could not make it because I forgot a form. In the end I could take the planet he 24th but this wasn’t free of stress and adrenaline...

Once my original flight was cancelled, I had to tell my parents a direction where to send the package with the form. I talk to people in the airport and they told me I could send it to the office of left luggage. The boss there confirmed it. So I gave the address to my parents and I went to Dublin. My stay in Dublin was ok. I walked a bit, worked another bit, connected to the free McDonalds wireless and had some relaxes time. But the 24th was another story….

6:30 I wake up. Tough. Very tough.
7:00 Get some breakfast to take away. My eyes are still closed.
7:30 Get the aerobus. Sleep a bit inside. I'm doing great! :)
8:00 Go to the office “Left Luggage”. The package is not there. What do you mean??? FedEx told me it would have arrived yesterday!!! After a while, another guy comes and say that he returned it because he could not read the name properly. What???
8:15 Call my father. He is going to talk to FedEx.
8:25 Calls me back and say that I have to ask it to FedEx Dublin.
8:30 I call them and after talking to 49634 bots, some human voice appears and she tells me that the code I have is wrong.
8:45 I call my dad. He does not pick it. What do I have to do???
8:47 I’m in the row to check in. I need to take this plane…
8:55 My father calls me back. Tell him the story. They need the code.
9:05 No call back…
9:10 No call back… I will not make it…
9:15 No call back… Fucking FedEx…
9:20 No call back… I want to kill the guy in “Left Luggage”… I was supposed to go to US immigration in 5 minutes...
9:25 Done! They give me the code!
9:28 I try to call FedEx Dublin. No way to talk to a person. What’s wrong with them!!??
9:35 Call FedEx Spain. They answer and…
9:40 They tell me where the package is. Is closed to the airport!!!!
9:42 Pick up a taxi!
9:52 Arrive at Fedex: Please, get this package urgently!!!
10:00 I have it!!!! Sign some documents, and I run back to the taxi. It seems there’s traffic jam!! He takes an alternative road. A bit longer way, but it looks much better.
10:15 I arrive to the airport!!! Run Aniol, run!!! I enter running, run to the US immigration office, and I tell them that I had a problem with the form, bla, bla, bla, … And the woman says… Don’t worry, the plane is not going to leave without you :) As soon as I hear this, my heart starts beating at the normal speed, and I realize that, in the end, the day I will finally arrive will not be other that the 24th.

USA? Dubín, Irlanda...

2008-09-22T17:02:00.003+03:00

Después de la despedida de mis padres, hermanos, abuelas y Lien, del vuelo a Dublín y de dormir acurrucado entre un banco del McDonalds y mis maletas, y de finalmente embarcar para volar hacia Los Angeles y rellenar los formularios pertinentes me dirigí al funcionario estadounidense con mi pasaporte.

El hombre, muy simpático, me dijo “muy bien, y el formulario DN-1029?”. Yo sabía exactamente donde estaba… En un sobre en casa de mis padres en Girona. ¿Debía decir que me lo dejé, o que me robaron una maleta con el formulario dentro? Dudé. Pero al final opté, seguramente equivocadamente, por decir la verdad. El hombre, sin borrar la sonrisa de su cara, me dijo que pasara a un cuarto.

Después de una breve espera, vino un tío forzudo para decirme que no podía volar. ¿¿Cómo que no puedo volar?? ¡¡¡Llama a la embajada!!! ¡¡¡O entro como turista!!! ¡¡¡O mandan el puto formulario por mail!!! ¡¡¡¡Tío, no me puedes hacer esto!!!! ¡¡¡Me están esperando!!!! … ¡¡¡¡Kghjlenhaufh!!!! …
Mi papel de hombre exageradamente histérico, asustado y enfadado no funcionó. Así que, en vez de estar dando mis primeros pasos en los Estados Unidos, estoy atrapado en Dublín. El miércoles, si no hay ningún contratiempo, podré finalmente volar, esta vez sí, hacia Los Angeles.

Botella de vino

2007-03-25T18:02:00.000+02:00

Una vez más, una de tantas, me levanté de la silla, salí de la oficina y me dirigí a la cocina del centro en busca de un vaso de agua y alguna galleta de chocolate. Hasta ahí todo normal. A medio camino me encontré Robert J. Aumann, brillante y controvertido premio Nobel de economía del año 2005, profesor del centro. Como siempre, le saludé con un Shalom pero esta vez, el profesor buscó complicidad con la mirada sin cruzar palabra alguna. Dudé si debía seguir con mi camino o hacer una parada e iniciar una conversación banal; decidí detenerme. Entonces él me sorprendió diciéndome que tenía una botella de vino para mí. ¿Cómo? Apenas habíamos hablado anteriormente… Yo no entendía nada. Le pregunté la razón por la cual lo hacía y me dijo que él no la iba a tomar y que por esto me lo daba a mí. Pero mi pregunta era… ¿por qué a mí? Estuve buscando explicaciones… El vino no era kosher, y por lo tanto no lo podía tomar ni dar a personas judías, ya que él es un religioso ortodoxo. Pero aún así, hay otras personas no judías en el centro que llevaban bastante más tiempo que yo. ¿Quizás se acordó de la noche de la guitarra en el viaje de Ashkelon? ¿Quizás los españoles tenemos fama de tomar mucho? ¿Quizás pensó que me faltaba alegría en el cuerpo? No tengo ni idea, pero esta será sin duda una de las curiosidades que no podré saciar. Al cabo de dos días, se presentó con la botella de Chionetti, dolcetto di Dogliani del 1995. ¿Es un buen vino? Puede que sí, puede que no, pero el regalo me inundó de felicidad y, como dije, de curiosidad.

פורים: Purim

2007-03-14T02:22:00.000+02:00

Després de rebutjar a la reina Vasti, el rei persa Assuer es va casar amb la jueva Ester. Quan aquesta va adonar-se dels plans del maliciós primer ministre Aman pretenia exterminar tots els jueus, començant pel seu pare adoptiu, Mardoqueu, va intercedir pel seu poble. En un banquet, Ester va descobrir al rei la seva nacionalitat hebrea i va demanar protecció per a ella i pels seus en contra del seu perseguidor Aman. En sentir això el rei va fer penjar a Aman al mateix patíbul que havia preparat per a Mardoqueu, i va autoritzar al poble jueu a venjar-se dels seus enemics el mateix dia en el que, segons l’edicte d’Aman, havien de ser aniquilats.

És en memòria d’aquest esdeveniment relatat a la Bíblia (concretament al llibre d’ Ester), que els jueus varen instituir Purim, la festa de la sort. Purim és una de les festes més acolorides i surrealistes de la tradició jueva. És una celebració que involucra absolutament a tota la societat. La gent es disfressa i va de festa en festa, la ciutat es torna boja durant un parell de dies... El curiós del cas és que els religiosos també en formen part. Diu el Talmud, llibre de lleis i tradicions jueves que segueixen els jueus religiosos ortodoxes, “és la obligació d’un home emborratxar-se durant Purim fins que no pugui diferenciar entre el maleït Aman o el beneït Mardoqueu”. És durant aquests dos dies que els religiosos no només poden sinó que estan obligats a portar-se “malament” i a fer coses que no poden fer durant la resta de l’any. Així doncs, la ciutat, durant aquests dies, deixa imatges com la d’un haradím intercanviant-se el barret amb un noi que anava disfressat de cowboy en un pub, una macrofesta amb dj’s al mercat del qual ja us he parlat, gent vestida del Zorro pregant a la sinagoga, caixeres disfressades de tigresses al supermercat, religiosos ortodoxes cantant i anant de tort...

Quan vaig arribar a la ciutat em sorprenia quan la gent em deia que hi havia coses que passaven aquí i només aquí, que si hi havia un lloc on podien passar coses surrealistes i estrambòtiques era Israel i, en particular, Jerusalem. A mesura que ha anat passant el temps he anat creient que aquestes idees no estaven massa allunyades de la realitat. Presenciar aquestes festes i veure l’ambient de la ciutat no va fer sinó refermar la idea...

Seguint l'Avi i en Dani

2007-03-11T21:17:00.000+02:00

Jo em considero un amant de les manifestacions humanes i, per tant, la ciutat és el meu ambient preferit. M’encanta conèixer tradicions, submergir-me en actes multitudinaris, moure’m per diferents entorns... En canvi, tot i que fa uns anys vaig formar part de l’Ateneu, un grup naturalista de Girona, no sóc una persona a la que li entusiasmi perdre’s per paratges lluny de la civilització. No obstant, passejar envoltat de natura amb la companyia i les explicacions d’Avi Schmida (foto) i Daniel Cohen és quelcom que mai oblidaré.

El Centre de Racionalitat va organitzar unes conferències a Ashkelon, al sud d’Israel, prop de Gaza, els dies divuit, dinou i vint de febrer, en les quals els professors i alumnes del centre presentaven la seva investigació. A part de les xerrades hi havia unes visites a paratges del sud del país sota la guia dels biòlegs Avi Schmida i Dani Cohen. Observar la natura amb els seus ulls i els seus raonaments la converteixen en apassionant i intrigant. Al seu costat un no para de descobrir secrets que amaguen plantes i animals i enigmes encara no resolts. I potser aquests són el que més em va sorprendre. Mai ningú m'havia parlat de les lleis naturals amb interrogants. Us en posaré un exemple. Una de les teories més conegudes de Robert Fisher, biòleg de principis del segle XX, és la de la paritat sexual. Donada les lleis d’evolució de Darwin, sembla que la forma òptima per a les espècies de reproducció sexual és que hi hagi tant mascles com femelles. Raonable, oi? Moltes flors però, consten de molts més mascles que femelles. ¿Per què? Bé, aquí teniu una de les preguntes obertes.

Aquesta setmana han organitzat unes conferències sobre biologia i teoria de jocs. És per aquesta raó que el dimecres marxem cap a un poble del desert del Negev anomenat Mitzpa Ramon. I no seré jo qui em perdi la visita a una zona tant preciosa com el Negev ni les explicacions de l’Avi i en Dani.

Una noche en Rusia

2007-03-04T18:39:00.000+02:00

La juventud de Israel es una de las particularidades más evidentes del país. Poco más de cincuenta años de existencia no han bastado para consolidar el proceso de homogeneización que ha vivido la mayoría países europeos a lo largo de varios siglos -salvando los procesos de inmigración del siglo veinte-. Las diferencias que hay entre las muchas minorías de judíos de Israel se explican básicamente por su posición dentro de la religión y por el origen de sus antepasados. Las dos minorías más importantes por lo que respecta al origen de los antepasados son las minorías rusa y etíope. Actualmente ya hay tantos rusos como palestinos con ciudadanía israelí. Apenas había tenido oportunidades para hablar con israelíes rusos pero esto cambió el pasado viernes. Con la excusa que Dima, un amigo ruso, se iba de vacaciones y que Putin -un pub en honor al presidente ruso- reabría después de seis años, decidimos pasarnos por ahí a tomar algo. A pesar que conocía la importancia de la inmigración rusa en Israel jamás intuí lo que me iba a encontrar. Todo el mundo que estaba en el local hablaba en ruso salvo yo… La manera de interactuar, la forma de bailar, la cantidad de alcohol que bebía la gente… Las paredes estaban llenas de fotos del presidente ruso. Nada tenía que ver con lo que me había encontrado hasta el momento. Vivir una noche allí fue, supongo, como pasar una noche en Rusia.

¿Veinte sheckels?

2007-03-04T17:29:00.000+02:00

Hace unos días fui a comprar recuerdos de Jerusalén que mi familia me pidió. Así que me perdí por la ciudad antigua de tienda en tienda mirando cositas y preguntando precios. Después del paseo acabé en una pequeña tienda de una estrecha calle poco frecuentada por turistas. Cuando llegué el propietario de la tienda, musulmán, estaba rezando así que esperé mirando las estanterías. Cuando acabó vino hacia mí y empezó la función. Me pedía veinte sheckels por unas pequeñas cajitas de porcelana. Yo le respondí que había estado en otra tienda que vendía exactamente lo mismo por la mitad y que no iba a pagar ni un sheckel más. Es más, le dije que, de hecho, no pagaría ni el precio de la otra tienda ya que tampoco lo había hecho allí. Él iba bajando el precio, pero seguía por encima de los diez, y le repetí el precio de la otra tienda. Me intentaba convencer que era un buen precio con su simpatía y sus amigables golpes en la espalda, pero al ver que seguía con estos precios giré hacia la salida simulando un adiós. La respuesta fue clara y rápida: ¡Ok, eight sheckels! Volví a entrar a la tienda y empecé a escoger cajitas mientras mantenía una divertida conversación con el vendedor. Yo me partía de la risa. Me dijo que si iba a volver, que lo hiciera con una chica ya que, según su opinión, delante de las chicas uno nunca negociaba, que era el comprador más tacaño que nunca había visto y que este precio no lo conseguían ni los locales. ¿Parte de la función? Seguro. Pero creo que a pesar de todo conseguí un buen precio y pasé un muy buen rato. Tanto fue así que acabé pagando más de lo pactado. Regatear puede resultar pesado pero es una experiencia que uno no puede perderse si compra en tiendas árabes como las del mercado musulmán de Jerusalén. Si tenéis la oportunidad, ¡no os la perdáis!

El Semàfor Racista

2007-02-11T01:57:00.000+02:00

En Miquel és un noiet d’un poble perdut. Per la zona el coneixen com el noi dels semàfors. I no és casualitat. Des de que era un marrec, quan els seus amics estaven jugant a pilota, ell s’ajeia i contemplava, gairebé sense aclocar els ulls, el vaivé de llums d’aquestes caixetes que fan que els cotxes avancin o parin. Cronometrava l’estona que estaven en cada color, contava els cotxes que passaven, comprovava la sincronització dels semàfors d’una mateixa recta... Quan els pares anaven a un lloc o a un altre, sempre els avisava del camí per on s’haurien d’aturar menys. A mesura que va anar observant més i més casos i obtenint més i més dades, va anar entenent les lleis que regulaven l’entramat circulatori.

Un dia però, quan estava lluny de casa, de viatge a Israel amb la família, va anar a parar davant d’un semàfor que, per primera vegada des de feia molt de temps, no entenia. Va demanar als pares de parar-se al costat de la carretera i els pares s’hi varen negar. Però tant va insistir en Miquel, que al final varen cedir, pensant que així podrien aprofitar per a menjar els entrepans. Era un encreuament de dues carreteres. El de la carretera per on passaven estava verd dos minuts, set segons en vermell, dos minuts en verd... Això volia dir que l’altre semàfor, el de l’altra carretera, estava dos minuts en vermell, set segons en verd, dos minuts en vermell, ... No ho entenia de cap de les maneres. Allò contradeia la lògica de tot el que havia vist fins el moment, ja que les dues carreteres estaven igual de transitades.

Finalment, va decidir parar a un home i li va preguntar quina era la causa. L’home, sorprès per l’observació del jove, li va contestar: "La diferència d’aquest semàfor amb la majoria, és que aquest no ens estima igual a tots". En aquest punt, en Miquel no entenia res. Els semàfors estimen? I si ho fan... ho fan més a uns que altres? Però va deixar continuar l’home. "Aquesta carretera la fan servir bàsicament els palestins; i aquesta altra els colons. Com que el semàfor estima més als colons, prefereix que ells gairebé no s’hagin d’esperar i que, per tant, nosaltres haguem de fer llargues cues". En Miquel, que no faltava mai al col·legi, el va replicar dient: "A classe ens han explicat el que és discriminació, i em sembla que aquest n’és un cas! Aquest és un semàfor racista!!!" Després d’això en Miquel i la família van seguir amb el viatge. Des d’aleshores ja no pot dir que li agraden tots els semàfors. Ara li agraden tots menys un.

* El nom no li he donat jo, està força extès. Va ser, com no, la Marta qui me'n va parlar i qui me'l va ensenyar. De fet no n'és un sinó en són molts de semàfors que discriminen exageradament depenent de qui usi cada carretera.

Cap de setmana a Jericó

2007-02-11T00:58:00.000+02:00

Al principi de la meva estada aquí a Israel, cada cap de setmana que feia quelcom especial em sorprenia, però m’he anat acostumant que divendres i dissabtes em deparin noves situacions i nous personatges. El divendres passat al matí vaig rebre una trucada de la Marta. M’invitava a anar amb ella, un amic seu, en Sàgar, i la Haifa i la seva filla Mae a Jericó, a casa d’aquestes a Jericó. No en vaig dubtar ni un segon, havia d’aprofitar l’ocasió per a veure la Marta, descobrir nova gent i una nova ciutat.

La Marta ja la coneixeu d’altres capítols. En Sàgar és un mataroní que ja porta dos anys com a cooperant a Palestina. Es coneix bé la zona, és creatiu i dicharachero. Està embolicat en molts projectes un dels quals comparteix amb la Marta –en parlaré pròximament-. La Haifa és una dona musulmana no ortodoxa molt oberta que està acostumada a compartir estones i vivències amb internacionals de la zona. La Mae és una noieta de divuit anyets tímida i rebel, insegura i amb personalitat. Amb tots ells vaig tenir el gust de passar un parell de dies a Jericó, una de les ciutats més antigues de Palestina.

Durant el cap de setmana varem caminar molt, moltíssim, varem visitar el monestir situat on Jesús va tenir la tercera de les tres temptacions, les ruïnes mal cuidades de la ciutat antiga, varem gaudir d’especialitats locals cuinades per la Haifa i, sobretot, de moltes converses. És tot un luxe escoltar gent d’aquí com la Haifa i gent de fora com la Marta i en Sàgar. La Mae gairebé no deia res quan estàvem tots junts, però al vespre, quan tots els altres varen anar a dormir, varem estar parlant durant hores. Em va explicar alguna enganxada que ella havia tingut amb la societat conservadora al vestir de manera occidental, els seus plans d’estudiar traducció i interpretació, alguna història amb algun novio que havia tingut, trapelleries que havia fet a l’escola, la música que li agradava, tradicions locals que no conec, pelis...

Així doncs, aquest va ser un cap de setmana de natura, tranquil·litat, exercici, bon menjar i millor companyia. A més, tinc la sensació que va ser tant sols el principi, el primer encreuament amb la Haifa, en Sàgar i la Mae... N’estic segur que ben aviat hi haurà nous encreuaments i aquests, sense dubte, m’empenyeran a publicar nous escrits al blog.

שוק מחנה יהודה: Mercado de Mahna Yahuda

2007-01-28T17:10:00.000+02:00

Viernes al mediodía en el שוק מחנה יהודה (mercado Mahne Yahuda). Falta poco para las cuatro y, por lo tanto, queda poco para la puesta del sol. Los compradores corren de un sitio para otro con prisas, entre empujones, los vendedores gritan los precios con más fuerza de lo normal, y algunos de ellos empiezan a bajarlos… ¡Mandarinas a dos sheckels! ¡Caja de croissants por solo 15! ¡Plátanos a 3! … Todos ellos saben lo que se les avecina y actúan en consecuencia. Al cabo de poco empieza a sonar una corneta. Ya están aquí. Llegó la visita de cada viernes, la visita que los apresurará para cerrar las tiendas, la visita de los estudiantes del Torah. Aparecen entre la multitud un grupo de haradim, este grupo de religiosos ultra ortodoxos que visten con sombreros cilíndricos en forma de una figura de damas y lucen barba de unos cuantos meses sino años y unas largas patillas rizadas. Uno de ellos, el de la foto, empieza a tocar una corneta para que todo el mundo oiga que con ellos viene la entrada del shabat y que, por lo tanto, las tiendas del mercado deben cerrar para cumplir las leyes sagradas… del judaísmo, claro está. Los vendedores saben que esta no es una visita de cortesía sino una visita de imposición. Aunque algunos lo hacen a regañadientes, todos cierran a tiempo… todos saben que ha habido altercados con aquellos que no han cumplido con el aviso. La tensión del ambiente es más que evidente. Algunos estudiantes de arte y algunos turistas enfocan sus cámaras. Todos ellos quieren retratar la particularidad del momento. Para hacerlo deben darse prisa porque en cuestión de minutos la muchedumbre se dispersa hasta desaparecer, los comerciantes bajan las persianas… y aparece el silencio en el pequeño laberinto de estrechas callejuelas. Guardo mi cámara, reordeno mis compras y camino hacia casa. El espectáculo se acabó. Próxima sesión el próximo viernes a la misma hora. Seguro que no me la pierdo…

שש-בש: Shesh-Besh

2007-01-21T18:43:00.000+02:00

Un parell de daus rodolen sobre el tauler; instants després, el soroll particular de les peces, normalment de fusta, contra les parets... Sense dubte, algú està jugant al שש-בש (shesh-besh). Venedors matant el temps mentre no hi ha clients, grups d’amics als bars, de dia i de nit, ... És difícil sinó impossible passejar-se per Israel i pels països veïns i no trobar-se una parella jugant-t’hi. El שש-בש és el joc de taula més antic que es coneix. Els seus orígens es troben a l’antiga Mesopotàmia, quan aquesta formava part de l’imperi persa, fa més de cinc mil anys! Antigament, aquest joc es relacionava amb l’aristocràcia i la reialesa, tot i que en moltes cultures era jugat per totes les classes socials. Ara, el joc és famós per tot arreu... Tavola reale en italià, juego de tablas en castellà, tavli en grec, tavla en turc, trictrac en francès, puff en alemany, vrhcaby en txec, t'shu-p'u en xinès, sugoroko en japonès i... pels que encara no ho hagin endevinat, Tables o Backgammon en anglès.

Fa uns quatre anys, durant el meu viatge a Turquia, aquest joc ja m’havia despertat un cert interès, però mai vaig acabar de fer el pas per aprendre com es jugava. Finalment, ha estat aquí a Israel on he après les normes del joc, i on he après a jugar-hi de manera decent. La foto és un record d’un dia de sort. En Dani i jo varem jugar unes quantes partides i, tot i que ell és un verdader expert en la matèria, aquell dia no em va poder guanyar ni una vegada. Això és una de les coses bones dels jocs que combinen estratègia amb atzar: fan els bons menys bons, i els dolents menys dolents. I aquell dia els daus estaven amb mi i, per molt que ell jugués com calia, els daus el guanyaven. Els daus no volien trencar tòpics i varen garantir-me la famosa sort del principiant durant aquell dia. Més endavant les coses canviarien al curs normal...

Petra

2007-01-20T02:12:00.000+02:00

Envoltada de llargs canyons, congostos i miradors de colors rogencs d’una gran varietat, al mig del desert del Wadi Rum, s’alça impetuosament la ciutat de Petra. Fou la tribu nòmada àrab dels nabateus la que construí fa més de dos mil anys tallant enormes edificis a la roca. La ciutat va créixer gràcies a l’activitat comercial que els nabateus varen anar estimular desenvolupant rutes comercials. Però l’any 106 dC, quan els romans conqueriren el que anomenarien Aràbia, marcà el declivi progressiu de la ciutat fins l’oblit. Inexplicablement perduda pel mon occidental, la ciutat no va ser descoberta fins l’any 1812 quan viatger suís Johann Burckhardt, hi va arribar amb l’ajuda del seu guia beduí. Actualment, la joia rosa és la principal atracció turística a Jordània. Està plena de beduïns, fins i tot als racons més impensables, que ofereixen viatges en burro o camell, té calentó o records del lloc.

Ni les quatre hores i mitja de bus des de Jerusalem a Eilat, ni la dura negociació amb els taxistes per a arribar a Wadi Musa des de la frontera, ni el fet de passar fred en un hostal sense calefacció, ni el dolor provocat pel regal de petra, ni tot això junt... per sort, res em va prevenir de passejar-me per la que molts consideren la vuitena meravella del món. Tot i que el camí no va ser fàcil i que no ho vaig poder degustar amb plenes facultats, mai oblidaré haver passejat per la famosa la ciutat de pedra. Sortir del Siq, el canyó principal, i trobar-se un temple com el que mostra la foto és una sensació extraordinària... Em pregunto què devia sentir Johann Burckhardt quan s’ho va trobar sense saber-ne gairebé res...

PS: Per cert, la foto, com podeu veure, és de l’Indiana Jones! Tant és el carisma de Petra que ha fet que alguns artistes s’hagin inspirat en ella; l’escena final d’Indiana Jones i la última creuada de Spielberg, Tintín a Petra, d’Hergé o Cita amb la mort d’Agata Christie en són alguns cèlebres exemples.

El regalo de Petra

2007-01-17T11:39:00.000+02:00

El destino, al que no quiero dar ninguna trascendencia divina o de plan preestablecido, es caprichoso y muy, pero que muy cachondo. Esto es a lo que se ve uno abocado a pensar cuando le pasa lo que me pasó hace poco. El viernes al mediodía emprendí el que estaba llamado a ser uno de los grandes viajes de fin de semana durante mi estancia en Israel: el viaje a Petra. Petra es una ciudad jordana maravillosa cuyo nombre significa piedra en griego -¡ojo al dato!-.

Después de hablar con Avi Schmida, biólogo de renombre –al que cita Selten al recibir su Nobel de Economía- y persona amigable, generosa y entrañable, para pedirle información de cómo ir y qué ver, empecé a programar el viaje. El jueves a las dos del mediodía salió el autobús para ir hacia Eilat, ciudad del sur de Israel a la que llegaría cuatro horas y media más tarde. De ahí, taxi hasta la frontera, cruzar la frontera, dura negociación con los taxistas y, finalmente, taxi hasta Wadi-Musa, ciudad vecina de la antigua ciudad de Petra. Después de tantear un hotel, acabé estableciéndome en un hostal que me recomendó el taxista, muy simple, pero más barato. Salí a pasear por la ciudad para captar un poco el ambiente que se respira en Jordania y para saciar el apetito con un buen shawarma.

Vuelta al hotel, y ¡a dormir! La mañana siguiente debía levantarme pronto para aprovechar el día paseándome entre montes arenosos contemplando viejos templos. Estaba impaciente. Pero algo no iba bien… Empezó con un ligero dolor en la parte inferior del abdomen. ¿Será el shawarma? Pero la cosa fue a más hasta que fui al hospital, donde me inyectaron suero y dos calmantes para apaciguar los dolores más tremendos que he sufrido. Los doctores me confirmaron lo que temía… Tenía una piedra. Ese era el regalo que me tenía preparado Petra haciendo honor a su nombre, una piedra en el riñón.

La familia em visita!

2007-01-16T22:23:00.000+02:00

Hi ha una famosa dita popular que fa referència als últims dies de l’any: “Per Nadal, cada ovella al seu corral”. Però com que no és el meu cas aquest últim any i crec que cada vegada és més freqüent celebrar les festes en família però fora de casa, he pensat en una alternativa: “Per Nadal, cada ovella amb el seu ramat” o, en general, “Quan quelcom s’ha de celebrar, cada ovella amb el seu ramat”. I aquesta última, per sort, sí que m’escau, ja que els meus pares i els meus germans em varen visitar des del vint-i-set de desembre al dos de gener.

Varem aprofitar una setmana intensa per recórrer molts dels llocs més carismàtics del país. Els dos primers dies els varem aprofitar per a descobrir Jerusalem i Betlem. A Jerusalem ens varem perdre pels carrers de la ciutat antiga de Jerusalem, fer un curs d’iniciació a la negociació necessària amb els comerciants locals, visitar el mur de les lamentacions, la Via Dolorosa, el Sant Sepulcre, menjar humus del bo, l’esplanada de les mesquites, caminar per sobre les muralles, anar a comprar al mercat del centre de la ciutat moderna, ... A Betlem varem visitar l’església de la nativitat, la de la verge blanca i la ciutat antiga amb la guia d’en Naser, i varem acabar dinant i fumant Narguila a una tenda beduïna molt xula. El tercer dia varem estar per la zona del mar mort, ¡la zona terrestre més baixa del món (- 416 m)! Allà varem visitar Massada, Qumeran i Ein Gedi, on l’Ovidi, l’Isaac i jo ens varem banyar al Mar Mort. Al vespre, un dels moments més memorables; varem anar a un sopar de Shabat a casa d’una amiga de la facultat, la Irit, amb el seu espòs, la filla, i els tres fills. Durant un parell de dies varem visitar la zona del Mar de Galilea amb un cotxe llogat. Aquella zona és densa en llocs importants pels cristians: el Mont Tabor, el Mont de les Benaurances, Tagbha, on va multiplicar pans i peixos, Kfar Nahum, on Jesús va caminar sobre les aigües, Natzaret, on varem participar en una processó, el mateix llac, on va reunir els dotze apòstols... Sisè dia a Tel Aviv, passejant per Jaffa. I finalment, el setè i últim dia varem anar a un viatge organitzat a Caesarea, Akko, Haifa i Rosh Hanikra, ciutats que estan a la costa mediterrània.

Va ser una setmana molt intensa en la que vaig poder gaudir d’uns dies amb la meva família i, com veieu, varem poder aprofitar per a conèixer junts molts llocs molt carismàtics que hi ha a Israel. Malauradament, aquest escric no reflecteix la meitat del que varem fer ni explicar els mil detalls, com quan varem cantar les campanades nosaltres perquè no hi havia canals espanyols, quan varem presenciar el kiddush del Shabat o quan varen demanar un desig al mur de les lamentacions, ... En fi, en resum: molt, moltíssim, en poc temps i menys paraules. Per cert, la foto que he posat és la que ens varem fer amb la cambrera en un bar xulíssim que es troba a Deganya Aleph, el primer Kibutz del món.

Dinar de Nadal

2007-01-07T12:01:00.000+02:00

Vint-i-sis Nadals són els que havia viscut fa dues setmanes i vint-i-sis Nadals són els que havia passat a casa la meva àvia Carme. Són molts records els que guardo, moltes cançons les que hem cantat en família, molts regals que ha repartit el tió, molts cops que li hem donat a ell, molts pollastres amb molts vestits diferents, moltes les xerrades de política que han tingut els grans a taula, molts concerts i impaciències dels més petits... Tot això fa que el dia de Nadal hagi estat i serà sempre per a mi un dels dies més carismàtics del calendari.

El dinar era sempre, sense dubte, un dels actes principals del dia i se’m feia difícil imaginar-lo lluny de Girona... I no només em costava imaginar-lo lluny de Girona sinó convertit en un dinar senzill i ordinari com el que tenia pensat fer. Però a última hora varen canviar els plans. Altra vegada va ser un amic qui em va regalar-me moments especials en aquest viatge presentant-me una amiga. Aquesta vegada el presentador va ser en Rafa, no només amic sinó coautor, i la Marta, una noia catalana molt canyera i interessant que està vivint i treballant a la part palestina de Jerusalem, va ser la noia que em va presentar.

Tot i que ens havíem vist poc i no ens coneixem massa, la Marta em va invitar, i ho puc dir amb tot el pes de l’expressió, a un molt bon dinar de Nadal. Érem vuit a taula -la Marta, en Xavi, la Tina, en Javier, l’Ester, l’Eduardo, la Beatriz i jo-, i vuit que varem gaudir les delicatessen que es varen servir en aquella casa. De primer, després d’un pica-pica -que incloïa embotits-, pasta fresca casolana amb salsa de diferents verdures, de segon, salmó, i per acabar, macedònia i torrons –un d’ells casolà. I per acabar, és clar, un bon sobretaula amb cafès i bones converses. El fet que tots ells treballin en ONG’s en aquesta zona –jo era l’infiltrat- va permetre que poguessin donar punts de vista molt interessants sobre el funcionament d’aquestes i sobre la situació en general. Tot això va transcórrer de manera molt distesa ja que tots ells són gent molt càlida i molt catxonda.

Així doncs, la situació va canviar a l’últim moment i, gràcies a en Rafa, la Marta i companyia, vaig gaudir del dia de Nadal amb ets i uts. Des de la distància, vaig recordar els dies de Nadal passats amb l’Àvia Carme, l’avi Pere, els meus pares, els meus germans i tius i cosins, tot gaudint-ne un de nou per a mi. De fet, per a mi, en això consisteix el dia de Nadal, un dia en el que s’ajunten el present i el passat i el fan, com cada any, un dels dies més bonics de l’any. I... tot i que arribo molt tard, us desitjo a tots unes molt bones festes a tots!!!!

Informe 24

2007-01-07T11:45:00.000+02:00

Treballador: Aniol Llorente Saguer.
Agència: Kurrito Comunications.
Tasca: Treball de Camp a Betlem.
Horari: 24 de desembre, des del migdia a la matinada.
Activitats detallades: Presenciar la cabalgada de bandes musicals i fer-ne reportatge gràfic amb la col·laboració de l’Abeer, sa germana i un amic. Dinar amb ells a Bet Sajun, a una tenda beduïna molt xula. Narguila inclòs. Tarda de passeig a Betlem. Recollida de vivències personals de locals i internacionals que treballen a àrea. Entrevista de de minut i mig a la Marina Rossell. Trobada ràpida amb la Jo. Presenciar del concert realitzat per cantants i actrius espanyoles amb Marta i el seu grup. Llançament a l’aire i recollida de la meva persona per part d’uns càlids palestins. Sopar un falafel al lloc ja habitual. Reportatge de la missa del gall a l’església de la nativitat, gràcies a la invitació aconseguida per l’Abeer. Tornada a casa amb Marta, Xavi i Bea. Em deixen just a la residència i tot i que no els hi anava de pas.
Incidències: Cap.

Valoració: 10.

Nahlaot

2006-12-26T18:56:00.000+02:00

The story of the great afternoon I enjoyed last Thursday began far from Jerusalem... A really good friend of mine studding his PhD in Economics in Chicago, Asier, had the great idea to introduce me Naomi, an Israeli living also there who was coming back home for the holidays. After crossing some mails, Naomi suggested meeting and walking around the neighborhood of Nahlaot. That allowed me to discover this amazing area and to get to know a really nice and interesting girl.

Nahlaot is a colorful neighborhood of narrow streets and Arabic style stone houses settled in the heart of Jerusalem’s downtown. The area retains much of its original architecture from the 19th century, and most of the new buildings keep the old lines. The neighborhood was planned to accommodate the Yemenite, Kurdish, Jerusalem Sephardi and Greek Jews and that’s the reason why you can still find many synagogues of each of these communities. On Thursday, this lovely area was magnified by the numerous presence of hanukiot of any forms and sizes that burn in this specific time of the year. Naomi and I walked around without direction counting hanukiot, meeting many tour groups, having long conversations about many things and enjoying the beauty of the views and the aureole of the place.

Later on, her brother Jonathan joined us and this way we could go on with the tour but with the guidance of a local. The tour ended at Jonathan’s house and there I knew his girlfriend and their juggler cat, and saw some of their paintings -by the way, if you want to enjoy his pictures click here-. After some conversations –mostly about religion-, we met her sister Ayallen and finished the tour with a delicious shawarma. To sum up, it was a great afternoon plenty of nice views and enriching talks. By the way, in the picture you can see Jonathan and Naomi and the biggest hanukiah we found.

El caganer

2006-12-21T16:04:00.001+02:00

Una de les coses que més m’agrada de viatjar és veure coses noves, tradicions i festes diferents a les que estic acostumant, manifestacions humanes alternatives a les catalana i espanyola... És per això que sóc partidari de mantenir tradicions locals -sempre i quan aquestes estiguin no comporten violacions de drets ni de llibertats, és clar-. Fa uns dies una amiga del meu primer any a Barcelona, la Neus, em va enviar un correu electrònic que animava a decorar els balcons amb caganers. “De moment, ja són 3 balcons de l'Alt Empordà que tenim un caganer enfilat, en senyal de protesta per a la presència del pare noel a les llars catalanes! Suuuuuuuuuuma't-hi!!!!!!”. Si nosaltres tenim un personatge amb tant carisma, necessitem de l’ajuda del Pare Noel? Jo, com la Neus, crec que no! Així doncs, us animo a tots a lluir un bon caganer com el de la foto! Per la meva part, jo ja em passejaré els vint-i-quatre i vint-i-cinc de desembre per Betlem per veure si en trobo algun... Deixeu-me aprofitar l’ocasió per desitjar-vos a tots un molt bon Nadal!

Jánuca: חנוכה

2006-12-19T18:47:00.000+02:00

Es el año 168 a.C. en Jerusalén. Antíoco IV Epífanes, rey de Siria, dedica el Templo de Jerusalén a Zeus con afán de helenizar el país. Los macabeos, un grupo de judíos, se rebelaron contra los soldados griegos y, a pesar que eran muchos menos, consiguieron vencer al ejército. Después de reconquistar la ciudad, Judas Macabeo, líder del grupo rebelde, hizo purificar el Templo e instalar un nuevo altar en lugar del destruido. En el momento de prender luz a la menorá que presidía el altar, vieron que sólo había un solo cantarillo con aceite de oliva ritualmente puro para un solo día. Ocho días eran los que se necesitaban para obtener más aceite para prender y milagrosamente, durante ocho días ardió el cantarillo.

Esta es la razón de la existencia de Jánuca, una fiesta religiosa judía que se celebra durante ocho días. El símbolo de la fiesta es el encendido de las velas del candelabro de ocho brazos, el hanukiot (foto). La primera noche de Jánuca, se enciende el brazo mayor y con esta se prende una de las ocho velas, la segunda noche se vuelve a prender el brazo mayor con una nueva vela y, con esta, se prenden dos velas, ya sí hasta el último día en el que se prenden todas las velas del candelabro. Durante estos días se ven hanukiots en todas partes: tiendas, casas, en la residencia, en las calles –estos son eléctricos-, … El prendido de las velas se ve magnificado con la alegría de algunos de los muchos cantos que hay sobre el Jánuca.

Este fin de semana tuve la suerte de poder disfrutar de las dos primeras noches de Jánuca debido a la invitación de mi vecino de los dormitorios אלעד -a quién le debo muchos de los conocimientos que tengo de la cultura judía y la política israelí- y su familia. Lo bueno del caso es que no sólo pude disfrutar de las fiestas, sino que lo pude hacer ¡¡¡en español!!! La razón es que su padre, Ricardo, es uruguayo, y que él, su mujer,מיכל , y sus hijos, עידו y אלעד, vivieron durante dos años en las Canarias. יעל, la princesita de la casa, es la única que no lo habla. Es muy común en estas fechas reunirse en casa de alguien y cenar juntos, y así fue cuando estuve. Así pues, la primera noche vino familia a su casa y la segunda fuimos a casa de unos amigos suyos.

Estar ahí fue la mejor manera de acercarme a los costumbres de esta celebración. Comí delicias tradicionales como unas tortas de patata llamadas levivot, y de una especie de donuts llamados sufganiot, presencié un buen recital de canciones que se cantan durante el encendido de las velas, jugué al sevivot –una perinola típica de Jánuca- con los más jóvenes de la fiesta… Además de todo esto, disfruté jugando y aprendiendo hebreo con las pequeñas יעל y con נועה a pesar de que no hablábamos ningún idioma en común, salimos el viernes por la noche con עידו y tomamos algo en un pub irlandés con unos amigos suyos, sufrí viendo la derrota del Barça con אלעד, disfruté hablando con la familia casi todos los ratitos que pasé en casa de cosas de aquí y de allá. Y así acaba el relato de otro excelente fin de semana en estas tierras!

Efecto Mariposa

2006-12-12T19:19:00.000+02:00

A veces un hecho que parece no tener importancia alguna acaba teniendo consecuencias de gran impacto; este es el famoso efecto mariposa. Y con un ejemplo de este empezó mi gran fin de semana. Preparando la cena del jueves vi que necesitaba un abrelatas y fui a pedirlo a una vecina de la residencia. No me acuerdo porqué, pero empezamos a hablar de política del país. La mujer, judía, parecía tener una visión bastante parcial del conflicto hasta tal punto que al cabo de un rato salió una chica y le dijo que no podía hablar a un extranjero vendiéndole el panorama del tal forma. Abeer, la chica que se añadió al debate, resultó ser de Belén, y cuando le dije que yo quería ir el día siguiente me invitó a ir con ella aprovechando que ella iba en coche. Así fue como el deseo de un mordisco de atún acabó con un primer bocado de la famosa Palestina.

Así pues, el día siguiente nos dirigimos a Belén y, por la tarde, a Ramallah. Poder visitar la zona con los comentarios de Abeer y de su hermana fue muy enriquecedor y me ayudó muchísimo a comprender un poquito más la situación… Los palestinos parecen ser gente muy cálida y muy abierta y acostumbrada a recibir turistas, a pesar que el sector turístico en Belén se resintió muchísimo de las consecuencias devastadoras de la segunda intifada. Sin embargo, es peligroso para los judíos entrar en estas zonas y esta es la razón por la que no pude venir con ningún amigo judío. No estuve mucho tiempo en ninguna de las dos ciudades, pero empecé a descubrir un poco lo que se vive en el otro lado del muro, cómo algunos palestinos ven la situación del conflicto, ví algunos asentamientos por primera vez, ví el muro y, en definitiva, intenté empaparme del ambiente que se respira. En resumen, este viernes dí mi primer paso en Palestina.

El Sant Sepulcre

2006-12-10T03:01:00.000+02:00

Any 326 dC. Hel·lena, mare de Constantí, l’emperador que va convertir el cristianisme en la religió de l’imperi romà, decideix emprendre un viatge a Jerusalem amb l’objectiu de trobar la vera creu. Quan l’emperadriu va arribar a la ciutat, va sotmetre als rabins a tortures perquè confessessin el lloc on Jesús havia estat crucificat. Amb la informació recaptada, Hel·lena va decidir destruir un temple dedicat a la deesa Venus construït per Adrià i excavar el lloc en el que, segons la llegenda, va trobar tres creus: la de Jesús i la dels dos lladres. Alguns miracles foren els que desvetllaren quina era la creu de Jesús. Constantí i Hel·lena varen fer construir en aquest lloc la Basílica del Sant Sepulcre i aquesta última va ser declarada santa. Aquesta és la història que s’amaga darrera el lloc més sagrat pels cristians a Jerusalem.

El Sant Sepulcre és la última de les catorze estacions de la Via Dolorosa, recorregut que teòricament va fer Jesús amb la creu. L’austeritat i la discreció de l’església està il·luminada pels llocs més simbòlics. La llargada de la cua per veure el sant sepulcre sempre és llarga, i la pedra on es va recolzar el cos mort de Jesús no durarà gaires anys si segueix rebent el mateix ritme de petons dels fidels. Diverses escissions europees del cristianisme tenen una zona a la basílica. El fet que dues famílies musulmanes, els Nuseibeh i els Joudeh, siguin les encarregades de guardar les claus de l’edifici demostra que aquesta convivència no ha estat sempre exempta de tensions.

Quan vaig trepitjar aquest santuari per primera vegada em vaig emocionar. El fet de no ser creient no evita que em senti molt lligat al llegat cristià en el que hem crescut. Però no n’hi ha prou amb això per a que la situï en un dels meus racons preferits. Potser això és degut a que tinc la tendència de gaudir d’ambients diferents als que estic acostumat, a que el lloc no és tant atraient com altres racons de la ciutat o a que no hi he viscut la intensitat de cada instant al mercat àrab o al mur de les lamentacions. Sigui pel que sigui, la basílica és un lloc que no oblidaré però un lloc en el qual no m’hi deixaré caure massa. Per cert! La foto és feta al lloc on suposadament Hel·lena va trobar la creu.

El Mur de les Lamentacions

2006-12-05T20:42:00.000+02:00

Una de les conseqüències d’aprendre Història és el valor afegit que aquesta dóna a pedres, metalls, vidres, terra, ... Aquest valor afegit abunda en certs punts del planeta. Un d’aquests punts és, sense dubte, el mur de les lamentacions. El mur de les lamentacions, un dels murs de contenció que va fer construir Herodes el Gran al voltant del Mont Morià, és el santuari per excel·lència dels jueus. I diria que també és una de les imatges més representatives del país. El mur va esser construït per protegir la zona on hi havia els primer i segon temple de Jerusalem, tot i que actualment en aquesta zona hi ha les mesquites de la Cúpula de La Roca i la d’Al-Aqsa.

Sempre que estic per la ciutat antiga aprofito per passar-hi. El mur en sí és una construcció imponent. Està format de pedres enormes. Una d’elles diuen que pesa 628 tones i mesura quatre metres de llarg! És difícil passejar al voltant del mur amb indiferència... A mi, més que el mur en sí, el que m’agrada és veure quantitats enormes de religiosos ortodoxos que sempre hi ha al voltant. La majoria d’ells porten un barret normal i corrent o un barret cilíndric de pell molt curiós sobre el kipà i vesteixen de negre exceptuant la camisa blanca. A més, llueixen una barba d’uns quants anys i unes patilles llargues i arrissades que desmereixen el meu sobrenom. M’encanta asseure’m i observar-los mentre caminen, canten, resen, i es balancegen...

Algun dia he pogut parlar amb algun d’ells i, és clar, he aprofitat per a fer-los-hi mil i una preguntes sobre rituals religiosos, sobre els llibres que llegeixen, ... També m’agrada agafar la càmera digital i començar a fer fotos de gent. L’únic que cal tenir en compte és no fer una foto mentre dura el sàbat –en sàbat no es pot fer fotos, trucar per telèfon o fumar dintre el recinte-. Si voleu respirar una mica aquest ambient, us invito a veure imatges d’una webcam que enfoca permanentment el mur prement aquí.

972

2006-11-29T17:53:00.000+02:00

972. Aquest és el prefixe internacional d’Israel. Em va fer molta gràcia quan el vaig descobrir perquè 972 també és el prefixe de Girona. No sé si és una casualitat o una causalitat, però jo diria que es tracta d’una de les primeres. Bé aprofito aquesta petita nota per donar-vos el número del meu telèfon per a qui en vulgui fer us. El meu número és +972 543 15 71 34.

Crocs

2006-11-28T16:44:00.000+02:00

El dia abans de venir cap a Jerusalem vaig anar de compres amb els meus pares. Per sort, vaig fer cas a la insistència de la meva mare, i vaig anar a comprar roba i unes sabates que ara m’estan fent molt de servei. No diré res nou si dic que tant de bo si a vegades féssim més cas als pares... En fi! Bé, quan estàvem a la sabateria, esperant que la dependenta em portés el meu número de les sabates candidates, ens varem fixar una espècia de sabates molt particulars que podeu veure a la foto. El curiós del cas és que quan vaig arribar a Israel, vaig veure que molta gent les utilitzava. Algú em va dir que eren un tipus de sabates australianes... però mirant la pàgina de Crocs, l’empresa que les comercialitza, sembla que això no és més que una llegenda urbana. Fa poc, caminant pel centre de la ciutat, vaig veure una tenda que en venia i no em vaig poder estar de fer-hi la foto que podeu veure. Sembla que aquestes sabates estan representant un boom aquí a Israel!!! No tant sols les portaven a mitjans d’octubre, quan vaig arribar, sinó que també les porten a finals de novembre (i mireu que aquí a Jerusalem comença a fer fresca)!!!

A Saturday with Itai

2006-11-27T15:04:00.000+02:00

Even if a man is living far from home only for a while, wherever he is, it’s very likely for him to get involved to some new routines in his new environment. As we Spanish say, “Man is an animal of routines”.

So far, one of my routines in Jerusalem has been walking around the old city with Itai on Saturday afternoons. We usually go there at about two or three and get something to eat in one of these small Arab or Christian places –remember that on Saturdays Jewish places are closed-. Humus is the usual meal, but we sometimes get some shawarma or some falafel. Our routes stimulate many talks about politics, religion, the city itself, and many others. I also use these routes to read some posters in Hebrew under his supervision (and I have to say that I’m still very bad at that, but I’m improving). Most of the things I’ve learnt of the city is due to all these shared ours with him.

At this point, some of you might be wondering who the hell that man with whom I’m walking around the city on Saturdays is. Itai is a friend that I made in the Center of Rationality. He studied Mathematics and now he’s doing his PhD in epistemology. It’s definitely one of the best friends I’ve done here in Jerusalem. Apart from Saturday walks and sharing working place, we usually also go out on Thursdays’ nights. In the picture you can see him with two glasses of Sahbar we took last Saturday. Sahbar is a milky drink that people take in the winter. They usually add some coconut, peanuts and cinnamon.

Jerusalem I: la ciutat antiga

2006-11-26T19:23:00.000+02:00

Feia dies que volia escriure sobre Jerusalem però no m’atrevia... La ciutat té tants racons carismàtics i simbòlics, tantes parts diferenciades i genera tantes sensacions que resulta difícil començar a escriure sobre aquesta capital. Però avui he decidit que ja era hora de començar a introduir-vos la part que més m’agrada d’aquesta ciutat mil·lenària: la ciutat antiga.

La ciutat antiga de Jerusalem, envoltada per una muralla medieval amb set entrades (l’entrada de la foto és l’entrada del Lleó), està dividida en quatre parts o quarters: el jueu, l’àrab, l’armeni i el cristià. És fàcil perdre’s degut als petits carrerons envoltats d’edificis de pedra fins i tot per aquells que ja porten un temps a la ciutat. Aquest niu de carrerons estrets i enigmàtics és un dels centres religiosos més importants del món, ja que cada una de les tres grans religions monoteistes hi té un monument sagrat: els jueus tenen el Mur de les Lamentacions, els cristians l’Església del Sant Sepulcre i el musulmans la Mesquita de la Cúpula de la Roca –tercer lloc sagrat després de la Meca i de Medina-.

Sembla que un no pugui cansar-se mai de passejar per la ciutat antiga... Jerusalem és una ciutat de contrastos. En dos minuts un pot passar dels colors, les olors i els crits dels venedors del basar àrab a la passió dels jueus balancejant-se davant el mur de les lamentacions o l’emoció de molts cristians pel fet d’estar al lloc on suposadament Jesús va ser crucificat o recórrer la Via Dolorosa. Aquests contrastos òbviament també s’aprecien en la gent que passeja pels carrers: un hi pot veure famílies jueves ortodoxes procedents de mil llocs –pares amb barrets estrambòtics, dones amb el cabell tapat i nens amb les patilles rinxolades-, àrabs, alguns turistes –ni la meitat dels que es mereix la ciutat-, armenis, ...

En resum, la ciutat antiga és un dels llocs més increïbles on he estat. Diria que és la ciutat que més m’ha agradat juntament amb Roma i Istambul. Dubto que hi passegi prou hores per descobrir la meitat dels racons que alberga, però us prometo me n’hi passaré moltes. A més, he de tenir la lliçó apresa abans que els meus pares i els meus germans em visitin a finals de desembre!

El Shabat: שבת

2006-11-20T17:21:00.000+02:00

Shabat es el día de la semana en la que los judíos deben abstenerse a cualquier tipo de trabajo. El Shabat empieza con la puesta del sol del viernes, y acaba con la puesta de sol del sábado, aproximadamente. Como dice el cuarto de los diez mandamientos de Moisés: “Acuérdate del día del sábado para santificarlo. Seis días trabajarás y en ellos harás todas tus faenas. Pero el séptimo día es día de descanso en honor de Yahvé. No harás en él trabajo alguno ni tú, ni tu hijo, ni tu hija, ni tu siervo, ni tu sierva, ni tu ganado, ni el extranjero que habita contigo. Porque en seis días hizo Yahvé los cielos y la tierra, el mar y cuanto hay en ellos y el séptimo descansó. Por ello bendijo Yahvé el día del sábado y lo santificó”. (Éxodo XX 8-11)

Pues bien, casi habíamos entrado en Shabat cuando nos encontramos con Gerónimo. Para los que no lo sepáis, Gerónimo es un chico mejicano que estudió el master de Economía en la UPF en Barcelona, y que ahora está haciendo el doctorado en Tel Aviv. Nos encontramos en el reloj de Jaffa y paseamos por la playa de Tel Aviv hasta encontrar un buen bar donde sentarnos, disfrutando de una buena charla sobre mil y una cosas, aunque básicamente de política y de Israel. Después tomar algo, fuimos a dejar mis cosas en su casa y nos dirigimos hacia casa de Rafi, un amigo suyo que nos había invitado a la cena de Shabat, llamada Kiddush.

Cuando llegamos, las dos velas que se suelen prender en este día sagrado -una para recordar y otra para cuidar el día del Shabat- ya estaban encima del mármol. Nos esperaban el amigo de Jerónimo, Rafi, sus padres y su novia. Más tarde llegarían su hermana y su marido. Fue entonces cuando llegó uno de los momentos más especiales de mi estancia. Para mi fue muy emotivo poder presenciar una celebración tan tradicional como esta. Después de repartir kipás a todos los hombres de la casa, incluido yo, el padre empezó a leer partes de la Biblia y canciones que hacen referencia a la creación del mundo, a la salida de Egipto y a la santidad del sábado entre todos los días. Estas canciones y oraciones se vieron interrumpidas por la bendición del vino “kidush” y la del pan “jaliot”. Después de esto empezó una cena en la que había abundante comida de excelente exquisitez.

Después de los postres, pude disfrutar de una conversación más. Después de subir a tomar el aire en la terraza con Gerónimo, Rafi y su novia, volví al comedor y empecé a hablar con el padre de Rafi sobre Israel. Él llegó a Israel en el 1948 cuando tenía pocos meses, y participó en las guerras de los Séis dias, la del Yonki Pur, y algunas más. Fue sumamente interesante poder ver la historia de un conflicto a través de sus ojos y sus experiencias (en la foto está él, Rafi, su novia y Gerónimo). Después de todo esto Gerónimo y yo nos fuimos a tomar algo por el centro de Tel Aviv, me quedé a dormir en su casa y el día siguiente, después de hacer un poquito el perro en una típica mañana de fin de semana, viendo fotos del país de sus amigos y de su preciosa hermana y hablando de qué visitar cuando mis padres y mis hermanos estén por aquí, emprendí mi viaje de vuelta a Jerusalén. Estas fueron las últimas horas del mejor fin de semana hasta la fecha de mi estancia en Israel.

Jaffa

2006-11-20T00:04:00.000+02:00

El jueves 16 de noviembre Ayleen, una amiga de Givat Ram Campus, me invitó a pasar un día en su casa, en Jaffa, aprovechando que ella iba. Y este fue el principio de uno de mis mejores fines de semana en Israel hasta la fecha…

Jaffa es una de las ciudades portuarias más antiguas del mundo. El asentamiento de Yafo, como la llaman en hebreo, se remonta más de 4000 años atrás. Según Wickipedia, es mencionada cuatro veces en la Biblia hebrea, como punto de llegada de los cedros del Líbano solicitados por Salomón para la construcción del Templo de Jerusalén y como el lugar desde donde el profeta Jonás embarcó. A principios del siglo XX, la mayor parte de la población judía la abandonó -para crear la ciudad de la que después Jaffa formaría parte, Tel Aviv- y ahora está casi íntegramente formada por árabes cristianos.

Cuando llegamos a Jaffa, al anochecer, Ayleen y yo nos encontramos con su hermano Michael y su prima Honey. Esta última nos recibió hablando español!!! Ayleen y Michael, de hecho, también lo entienden. Nada más llegar fuimos a dejar las cosas en su casa, donde conocimos a Elias, su hermano pequeño, a su padre, Rimon, y a su madre, Lucy, y sus deliciosas comidas. Después fuimos a casa de Honey, donde conocí a su hermano, Najib, y a su padre, Nakhleh. Éste último, que hablaba un italiano perfecto, me ofreció jamón y queso parmesano y, aunque corta, una muy buena conversación. Después, Honey, Ayleen y Michael (en este orden en la Foto 1) me hicieron un pequeño tour por la parte antigua de la ciudad, acabamos el día tomando algo en el puerto de Tel Aviv.

El día siguiente nos levantamos pronto y después de probar nuevas delicias de la casa, fui a Abu Hasan, un sitio muy carismático donde se dice que se puede comer uno de los mejores humus de todo Israel! (Foto 2). Finalmente, después de hacer un tour por la playa, volvimos a casa donde disfruté de una larga conversación de política con la madre de Ayleen, de un poco de básquet con Elias y Michael y de una sesión de fotos de Ayleen. Mi aventura en Jaffa terminó después de un paseo por el Shuck Ha Pishpushim (mercado de antigüedades) que hice para hacer tiempo mientras Ayleen volvía a Jerusalén y yo esperaba a Gerónimo…

Dormitoris

2006-11-15T15:51:00.000+02:00

Als dormitoris cada dia hi faig més vida social. En algun altre capítol ja m’aturaré a parlar-vos d’alguns dels personatges que habiten per aquí i que he tingut el gust de conèixer... N’hi ha més d’un que probablement gaudirà d’un capítol personal. Però avui vull explicar-vos dues de les activitats que més m’estan ajudant a integrar-me amb gent amb qui ni tan sols podem entendre’ns amb paraules -tot i que amb la majoria, és clar, puc parlar en anglès-.

En primer lloc, m’he abonat al club dels addictes al ping-pong. Hi ha nois i noies que cada vespre estan allà i, per si algú ho dubtava, jo m’hi he apuntat. Haig de dir, amb certa vergonya (ja que n’hi ha alguns de vosaltres que em dona mil voltes: menció especial al meu pare, a en Tomás i a en Christian), que alguns alà em diuen el “doctor”. Amb això no vull dir que estigui dalt les llistes de l’ATP, però solo guanyar als incondicionals del grup. Cal dir que aquesta activitat no només em serveix per cremar calories, conèixer gent i passar una bona estona sinó que m’està servint per aprendre a comptar i a renegar en hebreu.

El segon club al que m’he abonat és al petit comitè de boixos nois. Com ho sentiu. Em sembla que mai m’acostumaré a la gran passió que tenen molts nois, la majoria àrabs, pel Barça. No es perden ni un partit! Us prometo que allà els partits es viuen amb tanta o més passió que a qualsevol penya... L’altre dia, veient el Barça contra el Zaragoza, gairebé em dona un patatús. D’aquí poc ja cantaran tots: “1899, neix el club que porto al cor, blaugrana són els meus colors, futbol club barceloooooonaaa, la la la la la la....”

Givat Ram Campus

2006-11-14T06:50:00.000+02:00

Givat Ram Campus. Aquest és el nom del complex estudiantil on visc, i on estudio. Aquí, per tant, és on passo la gran majoria del meu temps. El campus està força lluny de la ciutat... mitja horeta caminant és el que els separa. Aquí no hi són totes les facultats de la Hebrew University of Jerusalem, tan sols hi ha les facultats ciències.

Una de les primeres coses que em va sorprendre és que gairebé tot el campus està format per edificis amb noms de famílies. La universitat està subvencionada per generoses donacions privades i, pel que es veu, són les persones que més contribueixen a cada un dels edificis, les que es guanyen el premi de posar-li el seu propi nom. Jo per exemple, visc a la residència Liberman, i estudio a l’edifici Feldman. No tots els noms dels edificis venen donats pels donants més generosos, però sí la gran majoria.

Una altra de les coses particulars del campus és la seguretat. De fet, en el context territorial és força comprensible i habitual. Amb això vull dir que, en el context d’Israel, això no és en absolut un fet que diferenciï el campus de les estacions d’autobusos, de bars, de centres comercials de certes dimensions, de centres religiosos, ... Per entrar al campus, cal identificar-se als militars que hi ha a l’entrada i deixar que et registrin la motxilla. Com he dit, això no és sorprenent en context, però això no treu que això sobti a qui no hi estigui acostumat.

Insomni

2006-11-14T05:28:00.001+02:00

Aquí a Jerusalem ja gairebé són dos quarts de sis del matí... Una nit més a la residència, i una nit més que no puc dormir. La veritat és que aquesta és una experiència a la qual encara no m’havia enfrontat. Fins ara, jo sempre havia estat dels que ronquen abans de caure al llit. Però últimament, no sé què em passa... La predisposició que hi posava ja no és prou per aconseguir aliar-me amb la son... He provat de beure llet calenta, de comptar ovelles, d’inspirar i expirar de manera forta i continuada, ... però sembla que cap d’aquests remeis fa efecte. Vull dormir però no puc fer-ho.

El pitjor de tot plegat és que això es transforma en un cicle viciós... No pots dormir, no acabes guanyant la batalla fins les quatre o les cinc, no et pots llevar fins el migdia, com que portes poques hores despert el dia següent tampoc pots adormir-te a hores prudencials... i tornem a començar!

Avui però la cosa ha anat a més. Normalment, les últimes hores que podia veure al rellotge eren les quatre o les cinc, però avui són les cinc passades i estic despert com un mussol! Així que he pres una decisió: avui no dormo. Espero que aquesta sigui la manera que em porti a recuperar el ritme habitual... Fins ara no tenia el (dis)gust de conèixer l’insomni, i espero que, després de la mesura presa, tot es tradueixi en una nota perduda en un blog.

Primera excursió al sud

2006-11-06T19:52:00.000+02:00

El dimecres dia 18 d’octubre, un grup d’economistes, biòlegs i uns quants estudiants de doctorat marxaven a fer una petita excursió durant tres dies al sud del país per a veure peixos, ocells i altres animals (fotos). Em van oferir la possibilitat d’apuntar-m’hi i, sense dubtar-ho ni un segon, vaig apuntar-m’hi. I vaig fer bé, ja que la veritat és que va ser una passada...

Varem anar a diferents llocs del sud del País. El primer dia varem estar bàsicament viatjant, fent una parada per a veure uns quants mamífers. Al vespre, varem arribar al kibutz d’Eilot, on dormiríem i on un biòleg ens va fer una xerrada sobre peixos que es troben al voltant dels coralls.

El segon varem estar a Eilat, una ciutat banyada pel Mar Roig des de la qual es pot veure Jordània, un dels pocs veïns amb qui Israel té firmat un tractat de pau. Al matí varem visitar el Red Canyon és de les coses que més em van impressionar. I abans de dinar varem submergir-nos amb ulleres, tub i peus d’ànec a una platja d’Eilat, plena de coralls i de peixos d’una varietat de colors increïbles. Després de dinar varem anar a veure l’àquàrium, veure uns quants mamífers més, i varem acabar el dia amb una xerrada amb un expert en ocells que en anglès es diuen bubbles. Aquest últim s’havia passat 35 anys de la seva vida, que es diu aviat, observant com es relacionaven aquests ocells típics de les zones seques del voltant del Mar Roig. La veritat és que a mi mai se m’acudiria passar-me 35 anys de la meva vida observant uns ocells, però em fa entusiasmar poder escoltar un personatge que havia decidit fer-ho. Va resultar molt intrigant i molt curiós.

El dia següent, ens varem llevar a les cinc per anar a veure els bubbles... La veritat és que a mi em va costar molt aixecar-me... La nit següent m’havia passat fins quarts de dues jugant al Catan –un joc alemany boníssim!!!- amb l’Itai, en Ro’i i en Doron. Però va valdre la pena veure q què s’havia dedicat aques home durant tants anys. Després d’això, varem esmorzar, i començar a tirar cap a Jerusalem, fent una parada per veure unes ruines.

En fi, poder gaudir dels diferents paisatges, poder escoltar els experts i després veure les discussions de biòlegs i economistes sobre l’evolució és una experiència difícilment oblidable. A més, l’excursió em va servir per conèixer alguns dels professors del centre, i alguns dels estudiants de doctorat del Centre: l’Itai, l’Ariel, en Ro’i, en Doron, la Orit i en Zif. En resum, la excursió va ser una molt bona benvinguda a Israel.

Center for the Study of Rationality

2006-11-06T19:41:00.000+02:00

Pels qui no ho sabeu he vingut a continuar el meu doctorat d’economia durant quatre mesos al Center of Rationality, a Jerusalem. És un centre superapassionant. En primer lloc perquè hi ha gent que està a l’elit en el camp de l’economia. L’estrella del centre és en Robert J. Aumann, ara anomenat Yisrael Aumann, premi Nobel d’economia de l’any 2005. Té l’oficina dues portes més enllà de la meva. El primer dia que me’l vaig creuar em vaig acollonir... Però a part d’ell hi ha en Sergiu Hart, que és qui m’ha invitat, i molts altres que podeu consultar prement aquí. En segon lloc, és un lloc superinteressant pel caràcter multidisciplinari de la institució. Aquí no només hi treballen economistes sinó que també hi treballen psicòlegs, matemàtics, informàtics, biòlegs, ... que col·laboren aplicant eines que s’utilitzen en els certs camps per aplicar-ho en altres. En tercer lloc, el centre és relativament petit i permet un tracte molt proper amb tots els membres i això... és una passada!!!!!!!!!

Benvinguts al meu blog!!!!

2006-11-06T18:54:00.000+02:00

Avui fa exactament tres setmanes de la meva arribada a Jerusalem. Fa dies que volia escriure un email col·lectiu explicant les primeres impressions, però entre una cosa i una altra han anat passant els dies i no he acabat enviant-t’ho. Havia començat a escriure cosetes però, com que eren tan sols petites cosetes no m’animava a enviar-ho. I precisament per això, he pensat que el millor seria tenir un blog en el qual pogués anar penjant aquestes petites cosetes de les que parlava, ja que això em permetria poder anar escrivint sovint sense fer grans esforços. Així que acaba de néixer el meu primer BLOG! :-) I el títol serà... "Mulungu in Jerusalem"!!!!