El Semàfor Racista

En Miquel és un noiet d’un poble perdut. Per la zona el coneixen com el noi dels semàfors. I no és casualitat. Des de que era un marrec, quan els seus amics estaven jugant a pilota, ell s’ajeia i contemplava, gairebé sense aclocar els ulls, el vaivé de llums d’aquestes caixetes que fan que els cotxes avancin o parin. Cronometrava l’estona que estaven en cada color, contava els cotxes que passaven, comprovava la sincronització dels semàfors d’una mateixa recta... Quan els pares anaven a un lloc o a un altre, sempre els avisava del camí per on s’haurien d’aturar menys. A mesura que va anar observant més i més casos i obtenint més i més dades, va anar entenent les lleis que regulaven l’entramat circulatori.

Un dia però, quan estava lluny de casa, de viatge a Israel amb la família, va anar a parar davant d’un semàfor que, per primera vegada des de feia molt de temps, no entenia. Va demanar als pares de parar-se al costat de la carretera i els pares s’hi varen negar. Però tant va insistir en Miquel, que al final varen cedir, pensant que així podrien aprofitar per a menjar els entrepans. Era un encreuament de dues carreteres. El de la carretera per on passaven estava verd dos minuts, set segons en vermell, dos minuts en verd... Això volia dir que l’altre semàfor, el de l’altra carretera, estava dos minuts en vermell, set segons en verd, dos minuts en vermell, ... No ho entenia de cap de les maneres. Allò contradeia la lògica de tot el que havia vist fins el moment, ja que les dues carreteres estaven igual de transitades.

Finalment, va decidir parar a un home i li va preguntar quina era la causa. L’home, sorprès per l’observació del jove, li va contestar: "La diferència d’aquest semàfor amb la majoria, és que aquest no ens estima igual a tots". En aquest punt, en Miquel no entenia res. Els semàfors estimen? I si ho fan... ho fan més a uns que altres? Però va deixar continuar l’home. "Aquesta carretera la fan servir bàsicament els palestins; i aquesta altra els colons. Com que el semàfor estima més als colons, prefereix que ells gairebé no s’hagin d’esperar i que, per tant, nosaltres haguem de fer llargues cues". En Miquel, que no faltava mai al col·legi, el va replicar dient: "A classe ens han explicat el que és discriminació, i em sembla que aquest n’és un cas! Aquest és un semàfor racista!!!" Després d’això en Miquel i la família van seguir amb el viatge. Des d’aleshores ja no pot dir que li agraden tots els semàfors. Ara li agraden tots menys un.

* El nom no li he donat jo, està força extès. Va ser, com no, la Marta qui me'n va parlar i qui me'l va ensenyar. De fet no n'és un sinó en són molts de semàfors que discriminen exageradament depenent de qui usi cada carretera.

Cap de setmana a Jericó

Al principi de la meva estada aquí a Israel, cada cap de setmana que feia quelcom especial em sorprenia, però m’he anat acostumant que divendres i dissabtes em deparin noves situacions i nous personatges. El divendres passat al matí vaig rebre una trucada de la Marta. M’invitava a anar amb ella, un amic seu, en Sàgar, i la Haifa i la seva filla Mae a Jericó, a casa d’aquestes a Jericó. No en vaig dubtar ni un segon, havia d’aprofitar l’ocasió per a veure la Marta, descobrir nova gent i una nova ciutat.

La Marta ja la coneixeu d’altres capítols. En Sàgar és un mataroní que ja porta dos anys com a cooperant a Palestina. Es coneix bé la zona, és creatiu i dicharachero. Està embolicat en molts projectes un dels quals comparteix amb la Marta –en parlaré pròximament-. La Haifa és una dona musulmana no ortodoxa molt oberta que està acostumada a compartir estones i vivències amb internacionals de la zona. La Mae és una noieta de divuit anyets tímida i rebel, insegura i amb personalitat. Amb tots ells vaig tenir el gust de passar un parell de dies a Jericó, una de les ciutats més antigues de Palestina.

Durant el cap de setmana varem caminar molt, moltíssim, varem visitar el monestir situat on Jesús va tenir la tercera de les tres temptacions, les ruïnes mal cuidades de la ciutat antiga, varem gaudir d’especialitats locals cuinades per la Haifa i, sobretot, de moltes converses. És tot un luxe escoltar gent d’aquí com la Haifa i gent de fora com la Marta i en Sàgar. La Mae gairebé no deia res quan estàvem tots junts, però al vespre, quan tots els altres varen anar a dormir, varem estar parlant durant hores. Em va explicar alguna enganxada que ella havia tingut amb la societat conservadora al vestir de manera occidental, els seus plans d’estudiar traducció i interpretació, alguna història amb algun novio que havia tingut, trapelleries que havia fet a l’escola, la música que li agradava, tradicions locals que no conec, pelis...

Així doncs, aquest va ser un cap de setmana de natura, tranquil·litat, exercici, bon menjar i millor companyia. A més, tinc la sensació que va ser tant sols el principi, el primer encreuament amb la Haifa, en Sàgar i la Mae... N’estic segur que ben aviat hi haurà nous encreuaments i aquests, sense dubte, m’empenyeran a publicar nous escrits al blog.