972

972. Aquest és el prefixe internacional d’Israel. Em va fer molta gràcia quan el vaig descobrir perquè 972 també és el prefixe de Girona. No sé si és una casualitat o una causalitat, però jo diria que es tracta d’una de les primeres. Bé aprofito aquesta petita nota per donar-vos el número del meu telèfon per a qui en vulgui fer us. El meu número és +972 543 15 71 34.

Crocs

El dia abans de venir cap a Jerusalem vaig anar de compres amb els meus pares. Per sort, vaig fer cas a la insistència de la meva mare, i vaig anar a comprar roba i unes sabates que ara m’estan fent molt de servei. No diré res nou si dic que tant de bo si a vegades féssim més cas als pares... En fi! Bé, quan estàvem a la sabateria, esperant que la dependenta em portés el meu número de les sabates candidates, ens varem fixar una espècia de sabates molt particulars que podeu veure a la foto. El curiós del cas és que quan vaig arribar a Israel, vaig veure que molta gent les utilitzava. Algú em va dir que eren un tipus de sabates australianes... però mirant la pàgina de Crocs, l’empresa que les comercialitza, sembla que això no és més que una llegenda urbana. Fa poc, caminant pel centre de la ciutat, vaig veure una tenda que en venia i no em vaig poder estar de fer-hi la foto que podeu veure. Sembla que aquestes sabates estan representant un boom aquí a Israel!!! No tant sols les portaven a mitjans d’octubre, quan vaig arribar, sinó que també les porten a finals de novembre (i mireu que aquí a Jerusalem comença a fer fresca)!!!

A Saturday with Itai

Even if a man is living far from home only for a while, wherever he is, it’s very likely for him to get involved to some new routines in his new environment. As we Spanish say, “Man is an animal of routines”.

So far, one of my routines in Jerusalem has been walking around the old city with Itai on Saturday afternoons. We usually go there at about two or three and get something to eat in one of these small Arab or Christian places –remember that on Saturdays Jewish places are closed-. Humus is the usual meal, but we sometimes get some shawarma or some falafel. Our routes stimulate many talks about politics, religion, the city itself, and many others. I also use these routes to read some posters in Hebrew under his supervision (and I have to say that I’m still very bad at that, but I’m improving). Most of the things I’ve learnt of the city is due to all these shared ours with him.

At this point, some of you might be wondering who the hell that man with whom I’m walking around the city on Saturdays is. Itai is a friend that I made in the Center of Rationality. He studied Mathematics and now he’s doing his PhD in epistemology. It’s definitely one of the best friends I’ve done here in Jerusalem. Apart from Saturday walks and sharing working place, we usually also go out on Thursdays’ nights. In the picture you can see him with two glasses of Sahbar we took last Saturday. Sahbar is a milky drink that people take in the winter. They usually add some coconut, peanuts and cinnamon.

Jerusalem I: la ciutat antiga

Feia dies que volia escriure sobre Jerusalem però no m’atrevia... La ciutat té tants racons carismàtics i simbòlics, tantes parts diferenciades i genera tantes sensacions que resulta difícil començar a escriure sobre aquesta capital. Però avui he decidit que ja era hora de començar a introduir-vos la part que més m’agrada d’aquesta ciutat mil·lenària: la ciutat antiga.

La ciutat antiga de Jerusalem, envoltada per una muralla medieval amb set entrades (l’entrada de la foto és l’entrada del Lleó), està dividida en quatre parts o quarters: el jueu, l’àrab, l’armeni i el cristià. És fàcil perdre’s degut als petits carrerons envoltats d’edificis de pedra fins i tot per aquells que ja porten un temps a la ciutat. Aquest niu de carrerons estrets i enigmàtics és un dels centres religiosos més importants del món, ja que cada una de les tres grans religions monoteistes hi té un monument sagrat: els jueus tenen el Mur de les Lamentacions, els cristians l’Església del Sant Sepulcre i el musulmans la Mesquita de la Cúpula de la Roca –tercer lloc sagrat després de la Meca i de Medina-.

Sembla que un no pugui cansar-se mai de passejar per la ciutat antiga... Jerusalem és una ciutat de contrastos. En dos minuts un pot passar dels colors, les olors i els crits dels venedors del basar àrab a la passió dels jueus balancejant-se davant el mur de les lamentacions o l’emoció de molts cristians pel fet d’estar al lloc on suposadament Jesús va ser crucificat o recórrer la Via Dolorosa. Aquests contrastos òbviament també s’aprecien en la gent que passeja pels carrers: un hi pot veure famílies jueves ortodoxes procedents de mil llocs –pares amb barrets estrambòtics, dones amb el cabell tapat i nens amb les patilles rinxolades-, àrabs, alguns turistes –ni la meitat dels que es mereix la ciutat-, armenis, ...

En resum, la ciutat antiga és un dels llocs més increïbles on he estat. Diria que és la ciutat que més m’ha agradat juntament amb Roma i Istambul. Dubto que hi passegi prou hores per descobrir la meitat dels racons que alberga, però us prometo me n’hi passaré moltes. A més, he de tenir la lliçó apresa abans que els meus pares i els meus germans em visitin a finals de desembre!

El Shabat: שבת

Shabat es el día de la semana en la que los judíos deben abstenerse a cualquier tipo de trabajo. El Shabat empieza con la puesta del sol del viernes, y acaba con la puesta de sol del sábado, aproximadamente. Como dice el cuarto de los diez mandamientos de Moisés: “Acuérdate del día del sábado para santificarlo. Seis días trabajarás y en ellos harás todas tus faenas. Pero el séptimo día es día de descanso en honor de Yahvé. No harás en él trabajo alguno ni tú, ni tu hijo, ni tu hija, ni tu siervo, ni tu sierva, ni tu ganado, ni el extranjero que habita contigo. Porque en seis días hizo Yahvé los cielos y la tierra, el mar y cuanto hay en ellos y el séptimo descansó. Por ello bendijo Yahvé el día del sábado y lo santificó”. (Éxodo XX 8-11)

Pues bien, casi habíamos entrado en Shabat cuando nos encontramos con Gerónimo. Para los que no lo sepáis, Gerónimo es un chico mejicano que estudió el master de Economía en la UPF en Barcelona, y que ahora está haciendo el doctorado en Tel Aviv. Nos encontramos en el reloj de Jaffa y paseamos por la playa de Tel Aviv hasta encontrar un buen bar donde sentarnos, disfrutando de una buena charla sobre mil y una cosas, aunque básicamente de política y de Israel. Después tomar algo, fuimos a dejar mis cosas en su casa y nos dirigimos hacia casa de Rafi, un amigo suyo que nos había invitado a la cena de Shabat, llamada Kiddush.

Cuando llegamos, las dos velas que se suelen prender en este día sagrado -una para recordar y otra para cuidar el día del Shabat- ya estaban encima del mármol. Nos esperaban el amigo de Jerónimo, Rafi, sus padres y su novia. Más tarde llegarían su hermana y su marido. Fue entonces cuando llegó uno de los momentos más especiales de mi estancia. Para mi fue muy emotivo poder presenciar una celebración tan tradicional como esta. Después de repartir kipás a todos los hombres de la casa, incluido yo, el padre empezó a leer partes de la Biblia y canciones que hacen referencia a la creación del mundo, a la salida de Egipto y a la santidad del sábado entre todos los días. Estas canciones y oraciones se vieron interrumpidas por la bendición del vino “kidush” y la del pan “jaliot”. Después de esto empezó una cena en la que había abundante comida de excelente exquisitez.

Después de los postres, pude disfrutar de una conversación más. Después de subir a tomar el aire en la terraza con Gerónimo, Rafi y su novia, volví al comedor y empecé a hablar con el padre de Rafi sobre Israel. Él llegó a Israel en el 1948 cuando tenía pocos meses, y participó en las guerras de los Séis dias, la del Yonki Pur, y algunas más. Fue sumamente interesante poder ver la historia de un conflicto a través de sus ojos y sus experiencias (en la foto está él, Rafi, su novia y Gerónimo). Después de todo esto Gerónimo y yo nos fuimos a tomar algo por el centro de Tel Aviv, me quedé a dormir en su casa y el día siguiente, después de hacer un poquito el perro en una típica mañana de fin de semana, viendo fotos del país de sus amigos y de su preciosa hermana y hablando de qué visitar cuando mis padres y mis hermanos estén por aquí, emprendí mi viaje de vuelta a Jerusalén. Estas fueron las últimas horas del mejor fin de semana hasta la fecha de mi estancia en Israel.

Jaffa

El jueves 16 de noviembre Ayleen, una amiga de Givat Ram Campus, me invitó a pasar un día en su casa, en Jaffa, aprovechando que ella iba. Y este fue el principio de uno de mis mejores fines de semana en Israel hasta la fecha…

Jaffa es una de las ciudades portuarias más antiguas del mundo. El asentamiento de Yafo, como la llaman en hebreo, se remonta más de 4000 años atrás. Según Wickipedia, es mencionada cuatro veces en la Biblia hebrea, como punto de llegada de los cedros del Líbano solicitados por Salomón para la construcción del Templo de Jerusalén y como el lugar desde donde el profeta Jonás embarcó. A principios del siglo XX, la mayor parte de la población judía la abandonó -para crear la ciudad de la que después Jaffa formaría parte, Tel Aviv- y ahora está casi íntegramente formada por árabes cristianos.

Cuando llegamos a Jaffa, al anochecer, Ayleen y yo nos encontramos con su hermano Michael y su prima Honey. Esta última nos recibió hablando español!!! Ayleen y Michael, de hecho, también lo entienden. Nada más llegar fuimos a dejar las cosas en su casa, donde conocimos a Elias, su hermano pequeño, a su padre, Rimon, y a su madre, Lucy, y sus deliciosas comidas. Después fuimos a casa de Honey, donde conocí a su hermano, Najib, y a su padre, Nakhleh. Éste último, que hablaba un italiano perfecto, me ofreció jamón y queso parmesano y, aunque corta, una muy buena conversación. Después, Honey, Ayleen y Michael (en este orden en la Foto 1) me hicieron un pequeño tour por la parte antigua de la ciudad, acabamos el día tomando algo en el puerto de Tel Aviv.



El día siguiente nos levantamos pronto y después de probar nuevas delicias de la casa, fui a Abu Hasan, un sitio muy carismático donde se dice que se puede comer uno de los mejores humus de todo Israel! (Foto 2). Finalmente, después de hacer un tour por la playa, volvimos a casa donde disfruté de una larga conversación de política con la madre de Ayleen, de un poco de básquet con Elias y Michael y de una sesión de fotos de Ayleen. Mi aventura en Jaffa terminó después de un paseo por el Shuck Ha Pishpushim (mercado de antigüedades) que hice para hacer tiempo mientras Ayleen volvía a Jerusalén y yo esperaba a Gerónimo…

Dormitoris

Als dormitoris cada dia hi faig més vida social. En algun altre capítol ja m’aturaré a parlar-vos d’alguns dels personatges que habiten per aquí i que he tingut el gust de conèixer... N’hi ha més d’un que probablement gaudirà d’un capítol personal. Però avui vull explicar-vos dues de les activitats que més m’estan ajudant a integrar-me amb gent amb qui ni tan sols podem entendre’ns amb paraules -tot i que amb la majoria, és clar, puc parlar en anglès-.

En primer lloc, m’he abonat al club dels addictes al ping-pong. Hi ha nois i noies que cada vespre estan allà i, per si algú ho dubtava, jo m’hi he apuntat. Haig de dir, amb certa vergonya (ja que n’hi ha alguns de vosaltres que em dona mil voltes: menció especial al meu pare, a en Tomás i a en Christian), que alguns alà em diuen el “doctor”. Amb això no vull dir que estigui dalt les llistes de l’ATP, però solo guanyar als incondicionals del grup. Cal dir que aquesta activitat no només em serveix per cremar calories, conèixer gent i passar una bona estona sinó que m’està servint per aprendre a comptar i a renegar en hebreu.

El segon club al que m’he abonat és al petit comitè de boixos nois. Com ho sentiu. Em sembla que mai m’acostumaré a la gran passió que tenen molts nois, la majoria àrabs, pel Barça. No es perden ni un partit! Us prometo que allà els partits es viuen amb tanta o més passió que a qualsevol penya... L’altre dia, veient el Barça contra el Zaragoza, gairebé em dona un patatús. D’aquí poc ja cantaran tots: “1899, neix el club que porto al cor, blaugrana són els meus colors, futbol club barceloooooonaaa, la la la la la la....”

Givat Ram Campus

Givat Ram Campus. Aquest és el nom del complex estudiantil on visc, i on estudio. Aquí, per tant, és on passo la gran majoria del meu temps. El campus està força lluny de la ciutat... mitja horeta caminant és el que els separa. Aquí no hi són totes les facultats de la Hebrew University of Jerusalem, tan sols hi ha les facultats ciències.

Una de les primeres coses que em va sorprendre és que gairebé tot el campus està format per edificis amb noms de famílies. La universitat està subvencionada per generoses donacions privades i, pel que es veu, són les persones que més contribueixen a cada un dels edificis, les que es guanyen el premi de posar-li el seu propi nom. Jo per exemple, visc a la residència Liberman, i estudio a l’edifici Feldman. No tots els noms dels edificis venen donats pels donants més generosos, però sí la gran majoria.

Una altra de les coses particulars del campus és la seguretat. De fet, en el context territorial és força comprensible i habitual. Amb això vull dir que, en el context d’Israel, això no és en absolut un fet que diferenciï el campus de les estacions d’autobusos, de bars, de centres comercials de certes dimensions, de centres religiosos, ... Per entrar al campus, cal identificar-se als militars que hi ha a l’entrada i deixar que et registrin la motxilla. Com he dit, això no és sorprenent en context, però això no treu que això sobti a qui no hi estigui acostumat.

Insomni

Aquí a Jerusalem ja gairebé són dos quarts de sis del matí... Una nit més a la residència, i una nit més que no puc dormir. La veritat és que aquesta és una experiència a la qual encara no m’havia enfrontat. Fins ara, jo sempre havia estat dels que ronquen abans de caure al llit. Però últimament, no sé què em passa... La predisposició que hi posava ja no és prou per aconseguir aliar-me amb la son... He provat de beure llet calenta, de comptar ovelles, d’inspirar i expirar de manera forta i continuada, ... però sembla que cap d’aquests remeis fa efecte. Vull dormir però no puc fer-ho.

El pitjor de tot plegat és que això es transforma en un cicle viciós... No pots dormir, no acabes guanyant la batalla fins les quatre o les cinc, no et pots llevar fins el migdia, com que portes poques hores despert el dia següent tampoc pots adormir-te a hores prudencials... i tornem a començar!

Avui però la cosa ha anat a més. Normalment, les últimes hores que podia veure al rellotge eren les quatre o les cinc, però avui són les cinc passades i estic despert com un mussol! Així que he pres una decisió: avui no dormo. Espero que aquesta sigui la manera que em porti a recuperar el ritme habitual... Fins ara no tenia el (dis)gust de conèixer l’insomni, i espero que, després de la mesura presa, tot es tradueixi en una nota perduda en un blog.

Primera excursió al sud

El dimecres dia 18 d’octubre, un grup d’economistes, biòlegs i uns quants estudiants de doctorat marxaven a fer una petita excursió durant tres dies al sud del país per a veure peixos, ocells i altres animals (fotos). Em van oferir la possibilitat d’apuntar-m’hi i, sense dubtar-ho ni un segon, vaig apuntar-m’hi. I vaig fer bé, ja que la veritat és que va ser una passada...

Varem anar a diferents llocs del sud del País. El primer dia varem estar bàsicament viatjant, fent una parada per a veure uns quants mamífers. Al vespre, varem arribar al kibutz d’Eilot, on dormiríem i on un biòleg ens va fer una xerrada sobre peixos que es troben al voltant dels coralls.

El segon varem estar a Eilat, una ciutat banyada pel Mar Roig des de la qual es pot veure Jordània, un dels pocs veïns amb qui Israel té firmat un tractat de pau. Al matí varem visitar el Red Canyon és de les coses que més em van impressionar. I abans de dinar varem submergir-nos amb ulleres, tub i peus d’ànec a una platja d’Eilat, plena de coralls i de peixos d’una varietat de colors increïbles. Després de dinar varem anar a veure l’àquàrium, veure uns quants mamífers més, i varem acabar el dia amb una xerrada amb un expert en ocells que en anglès es diuen bubbles. Aquest últim s’havia passat 35 anys de la seva vida, que es diu aviat, observant com es relacionaven aquests ocells típics de les zones seques del voltant del Mar Roig. La veritat és que a mi mai se m’acudiria passar-me 35 anys de la meva vida observant uns ocells, però em fa entusiasmar poder escoltar un personatge que havia decidit fer-ho. Va resultar molt intrigant i molt curiós.

El dia següent, ens varem llevar a les cinc per anar a veure els bubbles... La veritat és que a mi em va costar molt aixecar-me... La nit següent m’havia passat fins quarts de dues jugant al Catan –un joc alemany boníssim!!!- amb l’Itai, en Ro’i i en Doron. Però va valdre la pena veure q què s’havia dedicat aques home durant tants anys. Després d’això, varem esmorzar, i començar a tirar cap a Jerusalem, fent una parada per veure unes ruines.

En fi, poder gaudir dels diferents paisatges, poder escoltar els experts i després veure les discussions de biòlegs i economistes sobre l’evolució és una experiència difícilment oblidable. A més, l’excursió em va servir per conèixer alguns dels professors del centre, i alguns dels estudiants de doctorat del Centre: l’Itai, l’Ariel, en Ro’i, en Doron, la Orit i en Zif. En resum, la excursió va ser una molt bona benvinguda a Israel.

Center for the Study of Rationality

Pels qui no ho sabeu he vingut a continuar el meu doctorat d’economia durant quatre mesos al Center of Rationality, a Jerusalem. És un centre superapassionant. En primer lloc perquè hi ha gent que està a l’elit en el camp de l’economia. L’estrella del centre és en Robert J. Aumann, ara anomenat Yisrael Aumann, premi Nobel d’economia de l’any 2005. Té l’oficina dues portes més enllà de la meva. El primer dia que me’l vaig creuar em vaig acollonir... Però a part d’ell hi ha en Sergiu Hart, que és qui m’ha invitat, i molts altres que podeu consultar prement aquí. En segon lloc, és un lloc superinteressant pel caràcter multidisciplinari de la institució. Aquí no només hi treballen economistes sinó que també hi treballen psicòlegs, matemàtics, informàtics, biòlegs, ... que col·laboren aplicant eines que s’utilitzen en els certs camps per aplicar-ho en altres. En tercer lloc, el centre és relativament petit i permet un tracte molt proper amb tots els membres i això... és una passada!!!!!!!!!

Benvinguts al meu blog!!!!

Avui fa exactament tres setmanes de la meva arribada a Jerusalem. Fa dies que volia escriure un email col·lectiu explicant les primeres impressions, però entre una cosa i una altra han anat passant els dies i no he acabat enviant-t’ho. Havia començat a escriure cosetes però, com que eren tan sols petites cosetes no m’animava a enviar-ho. I precisament per això, he pensat que el millor seria tenir un blog en el qual pogués anar penjant aquestes petites cosetes de les que parlava, ja que això em permetria poder anar escrivint sovint sense fer grans esforços. Així que acaba de néixer el meu primer BLOG! :-) I el títol serà... "Mulungu in Jerusalem"!!!!