שוק מחנה יהודה: Mercado de Mahna Yahuda

Viernes al mediodía en el שוק מחנה יהודה (mercado Mahne Yahuda). Falta poco para las cuatro y, por lo tanto, queda poco para la puesta del sol. Los compradores corren de un sitio para otro con prisas, entre empujones, los vendedores gritan los precios con más fuerza de lo normal, y algunos de ellos empiezan a bajarlos… ¡Mandarinas a dos sheckels! ¡Caja de croissants por solo 15! ¡Plátanos a 3! … Todos ellos saben lo que se les avecina y actúan en consecuencia. Al cabo de poco empieza a sonar una corneta. Ya están aquí. Llegó la visita de cada viernes, la visita que los apresurará para cerrar las tiendas, la visita de los estudiantes del Torah. Aparecen entre la multitud un grupo de haradim, este grupo de religiosos ultra ortodoxos que visten con sombreros cilíndricos en forma de una figura de damas y lucen barba de unos cuantos meses sino años y unas largas patillas rizadas. Uno de ellos, el de la foto, empieza a tocar una corneta para que todo el mundo oiga que con ellos viene la entrada del shabat y que, por lo tanto, las tiendas del mercado deben cerrar para cumplir las leyes sagradas… del judaísmo, claro está. Los vendedores saben que esta no es una visita de cortesía sino una visita de imposición. Aunque algunos lo hacen a regañadientes, todos cierran a tiempo… todos saben que ha habido altercados con aquellos que no han cumplido con el aviso. La tensión del ambiente es más que evidente. Algunos estudiantes de arte y algunos turistas enfocan sus cámaras. Todos ellos quieren retratar la particularidad del momento. Para hacerlo deben darse prisa porque en cuestión de minutos la muchedumbre se dispersa hasta desaparecer, los comerciantes bajan las persianas… y aparece el silencio en el pequeño laberinto de estrechas callejuelas. Guardo mi cámara, reordeno mis compras y camino hacia casa. El espectáculo se acabó. Próxima sesión el próximo viernes a la misma hora. Seguro que no me la pierdo…

שש-בש: Shesh-Besh

Un parell de daus rodolen sobre el tauler; instants després, el soroll particular de les peces, normalment de fusta, contra les parets... Sense dubte, algú està jugant al שש-בש (shesh-besh). Venedors matant el temps mentre no hi ha clients, grups d’amics als bars, de dia i de nit, ... És difícil sinó impossible passejar-se per Israel i pels països veïns i no trobar-se una parella jugant-t’hi. El שש-בש és el joc de taula més antic que es coneix. Els seus orígens es troben a l’antiga Mesopotàmia, quan aquesta formava part de l’imperi persa, fa més de cinc mil anys! Antigament, aquest joc es relacionava amb l’aristocràcia i la reialesa, tot i que en moltes cultures era jugat per totes les classes socials. Ara, el joc és famós per tot arreu... Tavola reale en italià, juego de tablas en castellà, tavli en grec, tavla en turc, trictrac en francès, puff en alemany, vrhcaby en txec, t'shu-p'u en xinès, sugoroko en japonès i... pels que encara no ho hagin endevinat, Tables o Backgammon en anglès.

Fa uns quatre anys, durant el meu viatge a Turquia, aquest joc ja m’havia despertat un cert interès, però mai vaig acabar de fer el pas per aprendre com es jugava. Finalment, ha estat aquí a Israel on he après les normes del joc, i on he après a jugar-hi de manera decent. La foto és un record d’un dia de sort. En Dani i jo varem jugar unes quantes partides i, tot i que ell és un verdader expert en la matèria, aquell dia no em va poder guanyar ni una vegada. Això és una de les coses bones dels jocs que combinen estratègia amb atzar: fan els bons menys bons, i els dolents menys dolents. I aquell dia els daus estaven amb mi i, per molt que ell jugués com calia, els daus el guanyaven. Els daus no volien trencar tòpics i varen garantir-me la famosa sort del principiant durant aquell dia. Més endavant les coses canviarien al curs normal...

Petra

Envoltada de llargs canyons, congostos i miradors de colors rogencs d’una gran varietat, al mig del desert del Wadi Rum, s’alça impetuosament la ciutat de Petra. Fou la tribu nòmada àrab dels nabateus la que construí fa més de dos mil anys tallant enormes edificis a la roca. La ciutat va créixer gràcies a l’activitat comercial que els nabateus varen anar estimular desenvolupant rutes comercials. Però l’any 106 dC, quan els romans conqueriren el que anomenarien Aràbia, marcà el declivi progressiu de la ciutat fins l’oblit. Inexplicablement perduda pel mon occidental, la ciutat no va ser descoberta fins l’any 1812 quan viatger suís Johann Burckhardt, hi va arribar amb l’ajuda del seu guia beduí. Actualment, la joia rosa és la principal atracció turística a Jordània. Està plena de beduïns, fins i tot als racons més impensables, que ofereixen viatges en burro o camell, té calentó o records del lloc.

Ni les quatre hores i mitja de bus des de Jerusalem a Eilat, ni la dura negociació amb els taxistes per a arribar a Wadi Musa des de la frontera, ni el fet de passar fred en un hostal sense calefacció, ni el dolor provocat pel regal de petra, ni tot això junt... per sort, res em va prevenir de passejar-me per la que molts consideren la vuitena meravella del món. Tot i que el camí no va ser fàcil i que no ho vaig poder degustar amb plenes facultats, mai oblidaré haver passejat per la famosa la ciutat de pedra. Sortir del Siq, el canyó principal, i trobar-se un temple com el que mostra la foto és una sensació extraordinària... Em pregunto què devia sentir Johann Burckhardt quan s’ho va trobar sense saber-ne gairebé res...

PS: Per cert, la foto, com podeu veure, és de l’Indiana Jones! Tant és el carisma de Petra que ha fet que alguns artistes s’hagin inspirat en ella; l’escena final d’Indiana Jones i la última creuada de Spielberg, Tintín a Petra, d’Hergé o Cita amb la mort d’Agata Christie en són alguns cèlebres exemples.

El regalo de Petra

El destino, al que no quiero dar ninguna trascendencia divina o de plan preestablecido, es caprichoso y muy, pero que muy cachondo. Esto es a lo que se ve uno abocado a pensar cuando le pasa lo que me pasó hace poco. El viernes al mediodía emprendí el que estaba llamado a ser uno de los grandes viajes de fin de semana durante mi estancia en Israel: el viaje a Petra. Petra es una ciudad jordana maravillosa cuyo nombre significa piedra en griego -¡ojo al dato!-.

Después de hablar con Avi Schmida, biólogo de renombre –al que cita Selten al recibir su Nobel de Economía- y persona amigable, generosa y entrañable, para pedirle información de cómo ir y qué ver, empecé a programar el viaje. El jueves a las dos del mediodía salió el autobús para ir hacia Eilat, ciudad del sur de Israel a la que llegaría cuatro horas y media más tarde. De ahí, taxi hasta la frontera, cruzar la frontera, dura negociación con los taxistas y, finalmente, taxi hasta Wadi-Musa, ciudad vecina de la antigua ciudad de Petra. Después de tantear un hotel, acabé estableciéndome en un hostal que me recomendó el taxista, muy simple, pero más barato. Salí a pasear por la ciudad para captar un poco el ambiente que se respira en Jordania y para saciar el apetito con un buen shawarma.

Vuelta al hotel, y ¡a dormir! La mañana siguiente debía levantarme pronto para aprovechar el día paseándome entre montes arenosos contemplando viejos templos. Estaba impaciente. Pero algo no iba bien… Empezó con un ligero dolor en la parte inferior del abdomen. ¿Será el shawarma? Pero la cosa fue a más hasta que fui al hospital, donde me inyectaron suero y dos calmantes para apaciguar los dolores más tremendos que he sufrido. Los doctores me confirmaron lo que temía… Tenía una piedra. Ese era el regalo que me tenía preparado Petra haciendo honor a su nombre, una piedra en el riñón.

La familia em visita!

Hi ha una famosa dita popular que fa referència als últims dies de l’any: “Per Nadal, cada ovella al seu corral”. Però com que no és el meu cas aquest últim any i crec que cada vegada és més freqüent celebrar les festes en família però fora de casa, he pensat en una alternativa: “Per Nadal, cada ovella amb el seu ramat” o, en general, “Quan quelcom s’ha de celebrar, cada ovella amb el seu ramat”. I aquesta última, per sort, sí que m’escau, ja que els meus pares i els meus germans em varen visitar des del vint-i-set de desembre al dos de gener.

Varem aprofitar una setmana intensa per recórrer molts dels llocs més carismàtics del país. Els dos primers dies els varem aprofitar per a descobrir Jerusalem i Betlem. A Jerusalem ens varem perdre pels carrers de la ciutat antiga de Jerusalem, fer un curs d’iniciació a la negociació necessària amb els comerciants locals, visitar el mur de les lamentacions, la Via Dolorosa, el Sant Sepulcre, menjar humus del bo, l’esplanada de les mesquites, caminar per sobre les muralles, anar a comprar al mercat del centre de la ciutat moderna, ... A Betlem varem visitar l’església de la nativitat, la de la verge blanca i la ciutat antiga amb la guia d’en Naser, i varem acabar dinant i fumant Narguila a una tenda beduïna molt xula. El tercer dia varem estar per la zona del mar mort, ¡la zona terrestre més baixa del món (- 416 m)! Allà varem visitar Massada, Qumeran i Ein Gedi, on l’Ovidi, l’Isaac i jo ens varem banyar al Mar Mort. Al vespre, un dels moments més memorables; varem anar a un sopar de Shabat a casa d’una amiga de la facultat, la Irit, amb el seu espòs, la filla, i els tres fills. Durant un parell de dies varem visitar la zona del Mar de Galilea amb un cotxe llogat. Aquella zona és densa en llocs importants pels cristians: el Mont Tabor, el Mont de les Benaurances, Tagbha, on va multiplicar pans i peixos, Kfar Nahum, on Jesús va caminar sobre les aigües, Natzaret, on varem participar en una processó, el mateix llac, on va reunir els dotze apòstols... Sisè dia a Tel Aviv, passejant per Jaffa. I finalment, el setè i últim dia varem anar a un viatge organitzat a Caesarea, Akko, Haifa i Rosh Hanikra, ciutats que estan a la costa mediterrània.

Va ser una setmana molt intensa en la que vaig poder gaudir d’uns dies amb la meva família i, com veieu, varem poder aprofitar per a conèixer junts molts llocs molt carismàtics que hi ha a Israel. Malauradament, aquest escric no reflecteix la meitat del que varem fer ni explicar els mil detalls, com quan varem cantar les campanades nosaltres perquè no hi havia canals espanyols, quan varem presenciar el kiddush del Shabat o quan varen demanar un desig al mur de les lamentacions, ... En fi, en resum: molt, moltíssim, en poc temps i menys paraules. Per cert, la foto que he posat és la que ens varem fer amb la cambrera en un bar xulíssim que es troba a Deganya Aleph, el primer Kibutz del món.

Dinar de Nadal

Vint-i-sis Nadals són els que havia viscut fa dues setmanes i vint-i-sis Nadals són els que havia passat a casa la meva àvia Carme. Són molts records els que guardo, moltes cançons les que hem cantat en família, molts regals que ha repartit el tió, molts cops que li hem donat a ell, molts pollastres amb molts vestits diferents, moltes les xerrades de política que han tingut els grans a taula, molts concerts i impaciències dels més petits... Tot això fa que el dia de Nadal hagi estat i serà sempre per a mi un dels dies més carismàtics del calendari.

El dinar era sempre, sense dubte, un dels actes principals del dia i se’m feia difícil imaginar-lo lluny de Girona... I no només em costava imaginar-lo lluny de Girona sinó convertit en un dinar senzill i ordinari com el que tenia pensat fer. Però a última hora varen canviar els plans. Altra vegada va ser un amic qui em va regalar-me moments especials en aquest viatge presentant-me una amiga. Aquesta vegada el presentador va ser en Rafa, no només amic sinó coautor, i la Marta, una noia catalana molt canyera i interessant que està vivint i treballant a la part palestina de Jerusalem, va ser la noia que em va presentar.

Tot i que ens havíem vist poc i no ens coneixem massa, la Marta em va invitar, i ho puc dir amb tot el pes de l’expressió, a un molt bon dinar de Nadal. Érem vuit a taula -la Marta, en Xavi, la Tina, en Javier, l’Ester, l’Eduardo, la Beatriz i jo-, i vuit que varem gaudir les delicatessen que es varen servir en aquella casa. De primer, després d’un pica-pica -que incloïa embotits-, pasta fresca casolana amb salsa de diferents verdures, de segon, salmó, i per acabar, macedònia i torrons –un d’ells casolà. I per acabar, és clar, un bon sobretaula amb cafès i bones converses. El fet que tots ells treballin en ONG’s en aquesta zona –jo era l’infiltrat- va permetre que poguessin donar punts de vista molt interessants sobre el funcionament d’aquestes i sobre la situació en general. Tot això va transcórrer de manera molt distesa ja que tots ells són gent molt càlida i molt catxonda.

Així doncs, la situació va canviar a l’últim moment i, gràcies a en Rafa, la Marta i companyia, vaig gaudir del dia de Nadal amb ets i uts. Des de la distància, vaig recordar els dies de Nadal passats amb l’Àvia Carme, l’avi Pere, els meus pares, els meus germans i tius i cosins, tot gaudint-ne un de nou per a mi. De fet, per a mi, en això consisteix el dia de Nadal, un dia en el que s’ajunten el present i el passat i el fan, com cada any, un dels dies més bonics de l’any. I... tot i que arribo molt tard, us desitjo a tots unes molt bones festes a tots!!!!

Informe 24

Treballador: Aniol Llorente Saguer.
Agència: Kurrito Comunications.
Tasca: Treball de Camp a Betlem.
Horari: 24 de desembre, des del migdia a la matinada.
Activitats detallades: Presenciar la cabalgada de bandes musicals i fer-ne reportatge gràfic amb la col·laboració de l’Abeer, sa germana i un amic. Dinar amb ells a Bet Sajun, a una tenda beduïna molt xula. Narguila inclòs. Tarda de passeig a Betlem. Recollida de vivències personals de locals i internacionals que treballen a àrea. Entrevista de de minut i mig a la Marina Rossell. Trobada ràpida amb la Jo. Presenciar del concert realitzat per cantants i actrius espanyoles amb Marta i el seu grup. Llançament a l’aire i recollida de la meva persona per part d’uns càlids palestins. Sopar un falafel al lloc ja habitual. Reportatge de la missa del gall a l’església de la nativitat, gràcies a la invitació aconseguida per l’Abeer. Tornada a casa amb Marta, Xavi i Bea. Em deixen just a la residència i tot i que no els hi anava de pas.
Incidències: Cap.

Valoració: 10.